< Tornar enrere

ACTUALITAT: OPINIONS

22.11
2018
On volem viure?

VOLEM PODER ACCEDIR A UN HABITATGE

 

Els joves sempre hem estat el col·lectiu social més desfavorit a l’hora d’accedir a un habitatge. Però en el context actual, d’una crisi que s’ha allargat durant una dècada, els joves hem acabat pràcticament expulsats del mercat per accedir-hi.

 

Només cal mirar els percentatges d’emancipació per donar-nos compte: només un 23,6% d’entre les persones de 16 a 29 anys ha pogut emancipar-se, d’acord amb les dades de l’Observatori Jove d’Emancipació. Una xifra, que disminueix fins al 7,5% en els casos de joves d’entre 16 i 24 anys, i augmenta fins al 50,1% en el cas de joves de 25 a 29 anys.

Són xifres molt baixes, si bé és cert que a les Comarques Gironines, ens trobem per sobre la mitjana catalana.

 

Però quines són les causes que ens han portat fins aquí?

En l’actual règim de compra o lloguer com a pràcticament únics mètodes d’accés a l’habitatge, les causes són diferents en cada cas:


Si apostem per la compra d’un habitatge, els salaris baixos que solem tenir les persones joves, i la manca d’estalvi degut al reduït període en el mercat laboral, dificulten la concessió d’hipoteques, donat que es requereix tenir estalviat prèviament aproximadament el 20% del preu de la hipoteca (ja que els bancs només concedeixen fins al 80% de mitjana), més el 13 o 15% més d'altres despeses relacionades de la compravenda.


Si ens inclinem pel lloguer, la forta pujada de preus (aproximadament un augment del 15% en el primer trimestre d’aquest any) sumat als baixos ingressos, fa que no puguem accedir-hi fàcilment. Alhora, se li ha de sumar la inestabilitat que suposa el contracte temporal de l’ús d’aquell habitatge per, en la majoria de casos, només els pròxims tres anys.



Amb tot això, quines són les propostes que oferim per donar-hi solució?

Primerament, cal destacar que les polítiques d’habitatge no només s’han de centrar estrictament en l’habitatge en sí. Aquestes polítiques han de ser interdepartamentals i han d’incidir en altres aspectes com, per exemple, millorar el treball dels i les joves de Catalunya, per millorar les seves possibilitats econòmiques i poder entrar en el mercat de l’habitatge.

També cal destacar que serà important la cooperació pública i privada per assolir aquests objectius.


Però entrant més específicament en les polítiques d’habitatge per les que apostem, cal emfatitzar-ne dues:


-   Augment de les ajudes a l’emancipació o a la despesa en polítiques d’habitatge.

Tots sabem de les dificultats per augmentar aquestes partides pressupostàries, però no podem tolerar que, segons dades del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC en endavant), aquestes despeses no arribin a l’1%, mentre que a països com Suècia, on només un 4% de joves entre 25 i 34 anys segueixen vivint en l’habitatge familiar d’origen, aquesta despesa superi el 3%.


-  Major implicació per part de les institucions en visibilitzar, apostar i donar cobertura legal a les alternatives per accedir a l’habitatge.

Aquestes alternatives, tot i que cada dia comenci a parlar-se’n més, encara s’han explorat molt poc en el nostre país i algunes encara requereixen d’una millor empara legal.

Són tot un seguit de possibles opcions que creiem que entenen l’habitatge com un bé d’ús, més que com una inversió.

Les més destacables serien segurament: la masoveria urbana (cessió d'ús a canvi de rehabilitació o manteniment), les cooperatives en cessió d'ús (que el cedeixen a canvi d'una quota equiparable a un lloguer tou), el dret de superfície o la copropietat. Totes ells, entra altres, es troben millor descrites en la Guia sobre Models alternatius d’accés i tinença de l’habitatge, elaborada pel CNJC (més informació a https://www.cnjc.cat/documents/guia_habitatge_resum.pdf).



VOLEM UN HABITATGE DIGNE


Les persones joves, de la mateixa forma que la resta de la societat, també volem accedir a un habitatge digne. Però, què entenem com a habitatge digne?


Més enllà de totes les disposicions que exigeix el Decret 141/2012, sobre condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges, que regula els espais i serveis mínims que ha de contenir, així com garanteix que aquests tindran la il·luminació i ventilació suficients, creiem que, tot i ser un bon instrument, li manquen un seguit de mesures molt necessàries per garantir un habitatge digne.


Al tractar-se d’una eina només útil en fase de projecte o en les inspeccions de les cèdules d’habitabilitat, fa impossible que pugui garantir el bon estat dels habitatges en el dia a dia. No és estrany trobar doncs, habitatges en mal estat de manteniment, amb elements deteriorats o humitats.

De la mateixa forma, tampoc es garanteix que en la seva construcció els materials emprats siguin de qualitat, per garantir-ne una bona durabilitat i confort pels usuaris, ni que aquests estiguin adaptats a l’entorn, doncs les condicions ambientals d’arreu del territori no són les mateixes (no arreu s’hi troba la humitat de Girona, o la tramuntana de Figueres, aspectes que s’haurien de tenir en compte).


També trobem a faltar l’exigència d’espais exteriors en tot habitatge. La vida en la ciutat, en un pis que només disposi de petites obertures a estrets carrers urbans, fa que a la llarga, no sigui confortable pels seus habitants. L’espai exterior, les terrasses i els parcs i jardins, ja siguin privats, comunitaris o públics, haurien de formar part del dia de la ciutadania, i els hauríem de poder gaudir tant en l’esfera privada com pública.



Però tot això que demanem, lluny d’anar-se solucionant, sembla que empitjora.

Fa unes setmanes, ens esgarrifàvem per la notícia dels “pisos rusc” que es volien fer a Barcelona: habitacions tipus càpsula, de només 2,6 metres quadrats amb llit i tauleta, totes agrupades en un sol espais i compartint els serveis i les sales d’estar i menjador.

L’excusa del promotor: garantir habitatge a les rendes més baixes. La realitat: la normalització de la precarietat i la proliferació de l’infrahabitatge.


Com a societat, no podem permetre que hi hagi una sola persona que hagi de viure en aquestes condicions, i des de les institucions així s’ha de preservar.



VOLEM UNES CIUTATS MÉS SOSTENIBLES


L’especulació inherent en l’habitatge i l’urbanisme, especialment marcada des de la dècada dels 60 i durant els anys de la bombolla immobiliària, on cada metre quadrat de sostre s’entenia més com un negoci que com a un dret, fa que el creixement de les ciutats i del seu parc d’habitatges vingui determinada pels interessos econòmics privats, més que per una necessitat i anàlisi real de cada municipi.


Això, sumat a la falta d’idea clara de com volem que siguin els nostres municipis, ha donat via lliure a la iniciativa privada per expandir les nostres ciutats -donat que és més barat edificar en extensos terrenys buits que en petits solars ja edificats o entre mitgeres-, i ha fet que ens oblidéssim dels espais ja existents.


Així doncs, serà clau tenir un projecte clar per a les nostres ciutats, des del municipalisme i fent xarxa amb les entitats, associacions i societat civil. També serà important que, com a partit, mostrem una postura clara en contra de l’expansió indiscriminada de les nostres ciutats, especialment en les nostres comarques, tant afectades per les urbanitzacions a la Costa Brava; i reservar el creixement dels seus límits, únicament ens els casos estrictament necessaris i respectuosos des del punt de vista urbà, social, econòmic i medi ambiental.



Però, un cop arribats a la situació actual, com podem intentar millorar-la?

A part de les estratègies que cada municipi ha d’implantar segons les seves necessitats específiques creiem que, des d’un punt de vista més global, bàsicament ens hem de centrar en dos aspectes: com retrobem els espais existents i oblidats durant els creixements a noves zones verges, i com recuperem la gran quantitat dels habitatges buits actualment existents degut a la crisis.


Tot i que és evident que s’ha de valorar en cada cas, apostem per la restauració, especialment dels habitatges de les zones més cèntriques i antigues, ja que normalment són els més degradats.

En alguns casos, aquests habitatges es mantenen desocupats degut al seu mal estat, cosa que dificulta encara més l’accés a l’habitatge al tenir una bossa important d’habitatge sense ús.

Així doncs, s’hauran de buscar eines per motivar als propietaris que els rehabilitin per tal de recuperar-los.

Tot i així, hem d’evitar caure a tàctiques que passin per la privatització de diners públics per rehabilitar edificacions privades, ja que la societat no recuperaria aquesta inversió d’una forma directa.



L’altre aspecte, també repercuteix sobre la gran quantitat de pisos buits que existeixen i la majoria són provinença directe de la crisi immobiliària: 448.000 habitatges buits (segons dades de la Generalitat de 2016), on entorn d’una quarta part són propietat d’entitats financeres.

Aquesta gran quantitat de pisos desocupats és clarament una patologia urbana. De fet, així es recull a la llei catalana del Dret a l’habitatge (18/2007, de 28 de desembre), on s’especifica que els immobles desocupats més de dos anys es consideren una anomalia.


Des del territori poca cosa es pot fer al respecte, doncs per exemple, entre les competències municipals en matèria d’habitatge no es troba la de legislar taxes. De fet és la mateixa llei 18/2007 la que reserva les competències a la Generalitat per adoptar mesures fiscals als pisos buits. Però no va ser fins el 2015, amb la llei 14/2015, del 21 de juliol, de l’import sobre els habitatges buits, quan es fa un pas endavant per actuar sobre aquests immobles desocupats.

Aquest impost sembla d’entrada, una bona idea, tot i que amb el temps s’ha comprovat que no ha tingut un impacte real. Segurament, perquè aquest només actua sobre una part molt petita dels pisos buits. Falten doncs, polítiques que actuïn sobre tots els que encara mantenen les entitats financeres i els grans tenidors.


Tot i així, aquestes últimes setmanes hem tingut una bona notícia: el Tribunal Constitucional ha avalat una llei basca que permet l’expropiació dels habitatges buits que estiguin un període de temps superior a dos anys i que no compleixin amb la seva “funció social”.

Aquesta decisió crea jurisprudència per poder-se dur a terme també en el nostre territori. Podria ser una solució doncs, fomentar els parcs d’habitatges públics accessibles a partir de lloguer social, fruit d’aquestes expropiacions?


Qüestions com aquesta són les que ens fan adonar que encara tenim moltes preguntes per respondre, que ens queda molt camí per aprendre i molt camí per avançar. Tanmateix, petites jornades de formació i debat com aquestes, ens permeten reflexionar-hi i trobar una línia d’acció clara com a organització. Seguirem avançant, seguirem lluitant per una emancipació juvenil el més aviat possible i de qualitat.

 

Sergi Quiñones
  • Sergi Quiñones
  • Jovent Republicà de Salt
  • 15/09/2019
  • t: @
  • b: