2019
Ho hem vist en reiterades ocasions, la violència mata, i acceptar-la, anul·la com a persona provocant que els practicants es vegin més empoderats. I diem que volem una República per a tothom, construir-la maó a maó, colze a colze. Una República de tothom i per a tothom. Doncs permeteu-me dir que em nego a aquesta República. La única República possible és la que vetlla per les persones que avancen cada dia de les seves vides cap a una societat més lliure de violència i actituds violentes. On no hi té cabuda cap tipus d’assetjament. On tothom podem sentir-nos lliures de la por.
El 30 de Gener de 1948, moria Mahatma Gandhi, el més gran dels referents de la desobediència civil impulsada de forma pacifista. Anys després, al 1993, la UNESCO va decidir reconèixer el 30 de Gener com el Dia Escolar de la No-violència i la Pau.
Com sempre, romanem fent malabars i equilibris sobre la fina i estreta línia de la insensatesa i la estupidesa humana; reconèixer aquest dia en el calendari ens indica que estem fracassant com a societat i que, com a conseqüència, estem obligats moralment a dur a terme una gran tasca per desfer l’entorn educatiu de la violència i les actituds agressives que campen amb aires imperials per les ruïnes de la nostra societat.
Els centres educatius, així com tantes altres entitats que acullen infants i joves, treballen per inculcar valors com la tolerància, la solidaritat, el respecte pels drets humans i la diferència entre molts d’altres. Però, de què ens serveix picar pedra a les trinxeres mentre l’entorn universal està infestat de guerres i conflictes armats? I no només això, si no que a més dels conflictes bèl·lics reals, proveïm a les noves generacions de la llibertat per jugar a videojocs de recreació que impliquen armes, destrucció, violència i mort. Ens pot semblar que la ficció és inofensiva, però no ho és. Ens pot semblar que fer jornades per la no-violència a les escoles és una cosa innecessària, però no ho és.
Les xifres de nens i nenes que s’aboquen al suïcidi com a via d’escapament de l’assetjament escolar son exasperants. Els nivells de violència que embolcallen la nostra societat, són desesperants. I mentrestant, tenim tots els òrgans estatals que haurien de posar remei al desequilibri esperant que tot es resolgui sol.
Ho hem vist en reiterades ocasions, la violència mata, i acceptar-la, anul·la com a persona provocant que els practicants es vegin més empoderats. I diem que volem una República per a tothom, construir-la maó a maó, colze a colze. Una República de tothom i per a tothom. Doncs permeteu-me dir que em nego a aquesta República. La única República possible és la que vetlla per les persones que avancen cada dia de les seves vides cap a una societat més lliure de violència i actituds violentes. On no hi té cabuda cap tipus d’assetjament. On tothom podem sentir-nos lliures de la por.
La millor violència, aleshores, és aquella que es rendeix als peus de la lluita pacifista i s’agenolla per morir mirant als ulls al respecte, la tolerància i a l’aparent vulnerabilitat dels drets humans.
