2018
Ens diuen que som massa joves per fer política, massa joves per entendre les coses, massa joves per saber de veritat què és la vida real, massa joves per lluitar pel que creiem, per sortir al carrer i defensar les causes que nosaltres creiem que són les justes i les vàlides, massa joves per creure, massa joves per guanyar. Mai serem massa joves per alçar banderes i fer caure murs.
Durant les vacances de Nadal, el procés de recuperació que es va iniciar al 2010 per recuperar les trinxeres republicanes de Montgai, es va veure estroncat per un acte vandàlic. Taulons destrossats, roques llançades amb la mà de la malícia entorpint el pas per les trinxeres, sacs remenats i tot un seguit de destrosses que el poble no ha perdonat.
La bandera de la covardia onejava sobre les trinxeres del Tossal de Montgai avui dia 20 de Gener a primera hora del matí quan desenes de persones anaven apareixent per oferir les seves mans en la reconstrucció. Una bandera negra, amb els colors de la rancúnia, l’odi, la covardia, la crueltat i la por, planejava sobre els assistents que anaven arribant. Ningú més l’ha vist, només jo. La rebel·lió de dita bandera arribava a límits descomunals, ja que no es deixava acaronar per la brisa suau que bufava de bon matí, si no que dansava segons decidia.
I què fàcil. Què fàcil ha estat desterrar l’odi d’aquestes trinxeres quan desenes de mans i persones s’han arromangat i han deixat amb les seves petjades, la cota plena de dignitat, de coratge, de valentia i d’amor.
No ha estat fàcil recuperar l’estat de les instal·lacions bèl·liques que perduren, però sempre s’ha dit que és la força de la gent la que mou la terra. I en baixar de la cota, en bufar el vent una mica més valent i descarat, dues banderes onejaven al vent. La bandera de la república i la bandera de les brigades internacionals: s’havia acabat la foscor de la tela negra.
Podríem, parlar una bona estona sobre les banderes i el que ens ha portat avui a alçar-nos ben d’hora per desplaçar-nos fins a Montgai per recuperar part de la nostra història; de la mateixa manera que podríem parlar de tots aquells que van lluitar sota la bandera de la llibertat. D’aquells que van triar ser-hi per defensar la terra, la gent, els ideals i els sentiments.
Som massa joves, sí, i sovint la nostra aparent inexperiència porta a fer caure a la societat en l’error de creure que no tenim prouta capacitat d’enteniment. I al cap i a la fi, uns entendrem més de banderes, i altres n’haurem de preguntar l’origen; però avui estem satisfets i plens d’orgull de la bandera que ha plantat la nostra gent ponentina.
Una bandera que ja per sempre onejarà tossuda vetllant aquestes trinxeres. I tot i la nostra joventut, en sabem molt, perquè avui la nostra gent, portava per bandera un somriure d’orella a orella, pics i pales com a armes, granades de mà plenes de vida; i l’esperança i la il·lusió de munició. Amb aquest coratge mai necessitarem refugis.
I potser som joves i no en sabem massa; però a plantar banderes, ningú ens guanya. Perquè en sabem més de principis i de valors, que aquells que van venir amb el desig de destruir.
Molt agraïts a l’alcalde Jaume Gilabert per haver-nos rebut amb l’afecte del que sempre disposa, i molt agraïts a totes les persones que avui han alçat la bandera de la dignitat i la victòria amb nosaltres. Ens diuen que som massa joves per fer política, massa joves per entendre les coses, massa joves per saber de veritat què és la vida real, massa joves per lluitar pel que creiem, per sortir al carrer i defensar les causes que nosaltres creiem que són les justes i les vàlides, massa joves per creure, massa joves per guanyar. Mai serem massa joves per alçar banderes i fer caure murs.
Durant les vacances de Nadal, el procés de recuperació que es va iniciar al 2010 per recuperar les trinxeres republicanes de Montgai, es va veure estroncat per un acte vandàlic. Taulons destrossats, roques llançades amb la mà de la malícia entorpint el pas per les trinxeres, sacs remenats i tot un seguit de destrosses que el poble no ha perdonat.
La bandera de la covardia onejava sobre les trinxeres del Tossal de Montgai avui dia 20 de Gener a primera hora del matí quan desenes de persones anaven apareixent per oferir les seves mans en la reconstrucció. Una bandera negra, amb els colors de la rancúnia, l’odi, la covardia, la crueltat i la por, planejava sobre els assistents que anaven arribant. Ningú més l’ha vist, només jo. La rebel·lió de dita bandera arribava a límits descomunals, ja que no es deixava acaronar per la brisa suau que bufava de bon matí, si no que dansava segons decidia.
I què fàcil. Què fàcil ha estat desterrar l’odi d’aquestes trinxeres quan desenes de mans i persones s’han arromangat i han deixat amb les seves petjades, la cota plena de dignitat, de coratge, de valentia i d’amor.
No ha estat fàcil recuperar l’estat de les instal·lacions bèl·liques que perduren, però sempre s’ha dit que és la força de la gent la que mou la terra. I en baixar de la cota, en bufar el vent una mica més valent i descarat, dues banderes onejaven al vent. La bandera de la república i la bandera de les brigades internacionals: s’havia acabat la foscor de la tela negra.
Podríem, parlar una bona estona sobre les banderes i el que ens ha portat avui a alçar-nos ben d’hora per desplaçar-nos fins a Montgai per recuperar part de la nostra història; de la mateixa manera que podríem parlar de tots aquells que van lluitar sota la bandera de la llibertat. D’aquells que van triar ser-hi per defensar la terra, la gent, els ideals i els sentiments.
Som massa joves, sí, i sovint la nostra aparent inexperiència porta a fer caure a la societat en l’error de creure que no tenim prouta capacitat d’enteniment. I al cap i a la fi, uns entendrem més de banderes, i altres n’haurem de preguntar l’origen; però avui estem satisfets i plens d’orgull de la bandera que ha plantat la nostra gent ponentina.
Una bandera que ja per sempre onejarà tossuda vetllant aquestes trinxeres. I tot i la nostra joventut, en sabem molt, perquè avui la nostra gent, portava per bandera un somriure d’orella a orella, pics i pales com a armes, granades de mà plenes de vida; i l’esperança i la il·lusió de munició. Amb aquest coratge mai necessitarem refugis.
I potser som joves i no en sabem massa; però a plantar banderes, ningú ens guanya. Perquè en sabem més de principis i de valors, que aquells que van venir amb el desig de destruir.
Molt agraïts a l’alcalde Jaume Gilabert per haver-nos rebut amb l’afecte del que sempre disposa, i molt agraïts a totes les persones que avui han alçat la bandera de la dignitat i la victòria amb nosaltres.
