2017
Sempre s’ha dit allò de “los últimos seran los primeros”. Mai havia entès el perquè d’una frase gairebé agònica, però què gratificant és la vida quan se li troba sentit a les seves petites batalles.
O no tant petites. Perquè que al segle XXI ens haguem de sentir, de la boca d’un “home” i a més a més “polític”, que plorar ha fet despertar la seva part femenina, realment és una batalla enorme. Increïble però cert.
Jo, sincerament, me n’alegro de que Coscubiela cregui que només té aquesta part femenina quan plora. Realment, és una llàstima que no sàpigui res més que això, de la feminitat.
Plorem perquè ens emocionem, de la mateixa manera que molts homes ploren quan se’ls posa el seu nounat en braços per primer cop. Plorem perquè sentim, de la mateixa manera que els homes també ploren quan un ésser estimat diu adéu. Plorem quan les coses no ens funcionen com voldríem i creiem que no hi ha llum després d’aquest túnel llarg i horrible com és el masclisme, de la mateixa manera que molts homes plorarien en sentir els relats de les dones víctimes del patriarcat.
No sabem què és caure, però sabem què és que et tirin a terra i alçar-te.
I després d’haver plorat, sortirem al carrer més fortes i senceres que abans. Sense amagar el rastre dels camins humits que les llàgrimes ens han deixat a la cara. Perquè no és vergonyós. Perquè plorar és sinònim de ser persona i no estar buida.
Com s’ho va haver de fer el senyor Coscubiela, per nàixer plorant a tort i a dret i ara sentir-se més home que ningú? No es va sentir femení, quan era tot just un nadó? Potser els seus pares li van dir ja de ben xic: “Va, no ploris, que fa de dones això”.
Plorar no és de dones Coscubiela. Plorar és de persones dignes, senceres, sinceres, plenes, fetes, entregades, sentides, decents, sensibles, emotives, lleials, honestes. Tot el que et manca.
Estic convençuda que, encara avui, hi ha dones i homes que plorem pel teu malaurat comentari. Avui les dones sí que plorem amb força i llàstima per la poca sensatesa que hi cap en arguments com els teus. Plorem de llàstima en veure que ens queda molt camí per avançar i moltes petjades per fer per arrossegar la veu del feminisme fins al racó més inhòspit de la terra, com la neurona que et va proveir tal comentari.
I segurament no serà l’últim cop que les persones que defensen la igualtat de gènere sense descans plorem. Segur, que arribarà el dia que ens tocarà plorar d’emoció en veure que ja casi hi som. El dia que veiem que gairebé som a la tomba del masclisme, plorarem també. I no serem menys dones ni més homes. Serem persones. Perquè al cap i a la fi, el món és de les persones, no pas dels homes ni de les dones. Perquè al cap i a la fi, és cert allò de que els últims (en rendir-se) seran els primers (a guanyar aquesta enorme guerra contra el masclisme).
Noemí Fabregat Rodríguez