2007
Asimov, Hamilton i el futur
Fa cosa de tres o quatre anys vaig aficionar-me a llegir les novel·les de ciència ficció del científic i escriptor rus Isaac Asimov (1920 – 1992). De tant en tant en compro alguna de les que encara no tinc o en rescato una de la prestatgeria i la rellegeixo.
El personatge és indiscutiblement notable i val la pena aturar-se un moment per estudiar-lo. Emigrà als 3 anys cap a els EEUU on fou professor de Química a La universitat de Colúmbia i de Bioquímica a la de Boston. Va confeccionar més de 200 obres sobre temes tan diversos com poden ser les matemàtiques o la poesia. Seria agosarat dir que Asimov és el pare de la ciència-ficció però en tot cas, és innegable que ha estat un dels escriptors que més han contribuït a popularitzar aquest gènere literari. Fins on jo sé, la seva sèrie més reconeguda és la de les novel·les sobre l’Imperi Galàctic, formada per catorze volums amb un total aproximat d’un milió i mig de paraules. Totalment recomanable.
Per aquells que vulguin filar una mica més prim, cal dir que Asimov fou un personatge netament d’esquerres. La seva defensa de l’energia nuclear en contra dels postulats ecologistes del moment, va resultar força clarivident doncs, avui dia és força normal veure com els ambientòlegs defensen la generació d’energia nuclear en contraposició a tots els problemes derivats de les centrals tèrmiques. Cal garantir un tractament correcte dels residus i l’aplicació de normes de seguretat molt estrictes, cosa que tothom ja tenia molt clara des del començament i que quedà confirmada després del desastre de Txernòbil.
El que millor defineix la ciència-ficció és la seva mecànica. L’autor projecta, partint del món actual i amb grans dosis de fantasia, una visió personal del futur. És un exercici interessant, sobretot quan procurem plasmar allò que podem creure que passarà i no allò que ens agradaria que passés. Asimov projecta la seva visió tan enllà que l’existència del Planeta Terra, d’on van sorgir els éssers humans, és ja només una superstició. Parlem, per exemple, de l’any 11988 de l’era galàctica.
Aquest dies estic rellegint “Preludi a la Fundació”, relat que transcorre a Trantor, planeta imaginari i capital del Primer Imperi Galàctic, amb una extensió de dos cents milions de quilòmetres quadrats (totalment sota cúpules) i una població de quaranta mil milions d’ànimes. Els protagonistes són en part originaris d’altres planetes com Helicon o Cinna. Els humans ocupen l’univers tal i com avui en dia ocupen la major part de l’escorça terrestre.
Asimov era claustrofílic, característica antagònica a la claustrofòbia. És a dir, que li agradaven els espais petits i tancats. Ara bé, no crec que amb la descripció de Trantor volgués reflexar un món desitjable. Des d’un punt de vista actual, Trantor és angoixant en tots els sentits. La prova més fefaent de que Asimov no voldria viure allà, recau en que l’autor es preocupà molt per aspectes com l’escalfament global o la destrucció de la capa d’ozó.
A propòsit de llegir ciència-ficció, un es pregunta cap a on estem anant. És una reflexió ben lícita que tothom hauria de fer-se. Quin sentit té el desenvolupisme que avui dia impera al món?
Allò que hauria de guiar l’espècie humana és la recerca de la major cota de felicitat per al major nombre d’individus. Les dades objectives ens demostren que la tendència és justament l’inversa i que cada cop menys mans concentren una major riquesa. Hi paguem tots un preu molt alt, concretat en les guerres que genera el capital, el retrocés en quant a condicions de vida dels ciutadans del “primer món” o la destrucció del medi ambient. Per posar tres exemples, que n’existeixen molts més.
Les previsions apunten cap a escenaris força tètrics i l’esquerra majoritària a nivell europeu o nord americà, que són els que més compten, hi juga aquest joc amb clares complicitats amb aquells que estan fent cada dia del món un lloc pitjor on viure. Quan algú diu “contra menys estat millor”, posa el seu gra de sorra en el procés d’expansió de la desigualtat i la pobresa.
El professor de la Universitat Nacional d’Austràlia, de la Universitat Tecnològica de Sydney i Director Executiu de The Australia Institute, el més important gabinet d’estudis australià per a assumptes d’interès públic, Clive Hamilton, ens convida a encarar la realitat: després de molts anys de creixement econòmic, no podem afirmar que siguem més feliços.
Malgrat que el fetitxisme del creixement hagi generat l’actual corrupció del sistema polític, la subversió de les prioritats socials i un profund sentiment d’alienació general, cal activar una reflexió col·lectiva sobre el sentit real de la vida i situar aquest sobre la realitat per tal de confrontar en quin punt es situen els objectius de la humanitat respecte la situació actual de la nostra societat. Com pot ser que una humanitat que cada cop s’ha dotat de més i millors mitjans, tendeixi cap a extrems tan dantescs?
Hamilton ha començat a postular la necessitat d’iniciar una etapa post-creixement que situï els problemes socials i medi ambientals per endavant dels interessos econòmics. Una etapa on tots ens dediquem a construir un món més habitable que en cap cas passa pel seguiment de les receptes que proposa el liberalisme o la, lamentablement corrompuda, social-democràcia. Les reflexions de l’australià es situen fora del clàssic eix esquerra – dreta i flueixen pel camp del “sentit comú”, que com diu un amic meu de Sants, és el menys comú de tots els sentits.
Acabar amb la dictadura de l’economia és una prioritat i per fer-ho, cal posar fre al desenvolupisme i al consumisme. Estic molt d’acord amb Hamilton i segurament Asimov també ho estaria.
