2007
Com reaccionar en cas d’agressió a la reforma estatutària?
No és gaire difícil d’imaginar què, si del PP i la seva brigada judicial depèn, la reforma estatutària que els catalans vàrem votar el passat 18 de juny, pot patir un altra retallada. Realment, la tercera o quarta, n’he perdut el compte. Siguem conscients que aquesta, en cas de produir-se, seria absolutament diferent a les anteriors. De manera més o menys independent al contingut que es pogués rebaixar o suprimir, que el poder judicial espanyol modifiqués unilateralment el “protocol de relacions Estat Espanyol – Catalunya”, seria una agressió en tota regla al mínim de sobirania popular que tenim o creiem tenir els catalans.
No és escandalós afirmar que la divisió de poders a l’Estat Espanyol és una farsa. No és que el sistema ho contempli, és que de fet ho estableix així. Els nomenaments dels alts càrrecs del poder judicial es promouen des d’àmbits polítics i com és lògic, estan altament polititzats. L’esquerra espanyola juga encara amb un cert desavantatge pel fet que molts tòtems dels jutjats van ser formats en ple franquisme i que, agradi o no agradi, els departaments de dret de la majoria d’universitats espanyoles estan controlats per elements conservadors i afins a la dreta.
El que ha passat aquest cop crida l’atenció per la seva gratuïtat. A Pérez Tremps l’han inhabilitat per participar en les deliberacions sobre la reforma estatutària catalana sense una argumentació jurídica mínimament coherent o comprensible. L’han recusat simplement per què podien recusar-lo. Ha estat una jugada on detectem clarament la ma del PP i això, fa mal als ulls però no deixa de ser un altre acte de sinceritat. Poden fer-ho i ho han fet. És irresponsable? Sí, per variar.
El nostre Estatut d’autonomia és poca cosa més que un símbol. Tal com va passar amb el de Sau, que no es va acabar de desenvolupar i que era envaït constantment per qualsevol altra llei orgànica, mentre no es reforci el rang legal dels estatuts d’autonomia, no tindran una utilitat pràctica gaire profunda. Ara bé, una cosa és que hi hagi invasió competencial i una de ben diferent és que es mutili directament el redactat votat pel poble de Catalunya. D’això al meu poble en diuen fer trampa, primer ens el colen i després el desvirtuen, no només per passiva sinó també per activa. És un bon motiu per disparar les alarmes.
Seria d’agrair que els independentistes estiguéssim a l’alçada de les circumstàncies defensant la sobirania del poble de Catalunya. Aquesta sobirania té ara mateix forma de llei orgànica espanyola, és un estatut rebaixat que no significa cap avenç respecte al de 1979 i no té credibilitat com a eina de construcció nacional. Deixem de banda aquestes consideracions, ens agradi o no ens agradi, és un símbol i a més a més, molt potent.
La millor manera de defensar la sobirania popular de Catalunya és fent participar el major nombre d’actors polítics. Es veu d’una hora lluny que el PSC vol portar la qüestió de despatx en despatx i sense fer soroll. Aplaquen el sentiment general, espanyolitzen la qüestió, l’institucionalitzen i si és possible s’apunten la medalla. És important que els hi impedim doncs, ens trobem davant l’oportunitat de treure tothom al carrer en defensa dels drets que tenim com a nació. Aquesta és una batalla on serà d’agrair el suport de les institucions però no podem oblidar que és de tots.
Si l’Estat Espanyol retalla de manera unilateral el “protocol de relacions amb Catalunya”, cal que la reacció sigui tan potent com calgui. Esperem que el Govern estigui a l’alçada però sincerament, cal aconseguir que si no ho està sigui única i exclusivament el seu problema. Preparem la reacció des de partits, sindicats, associacions, ajuntaments, consells comarcals, entitats juvenils, consells locals de joventut i des d’arreu on puguem, nuclis familiars inclosos. Tenim resposta per aquells que es preguntaven si l’esperit del 18 de febrer era recuperable. Ho és i fins i tot és pot amplificar. Fem-ho.
En definitiva, es tracta d’enviar un missatge clar a l’espanyolisme i d’aprofitar una oportunitat gairebé única de despertar consciències nacionals. No ens perdem en partidismes o sectarismes diversos, podem recuperar molta força si ens desmarquem de l’estratègia nacionalment somnífera del PSOE. Si estem a l’alçada, Catalunya té molt a guanyar.
