2006
Augusto Pinochet Ugarte, un dels dictadors més cruels que ha patit Sudamèrica, va morir a Santiago de Xile el 10 de desembre d'aquest any 2006. Com sol passar després de la mort d'un dictador, el poble es divideix entre qui el plora i qui ho celebra. Però més enllà de l'inevitable (tothom ha de morir), la qüestió més important en aquest cas és que Pinochet no ha estat condemnat per cap dels crims dels que l'acusaven. Per tant, la mort del dictador no ha estat sinó la darrera burla a la democràcia, el cop guanyador que ha fet que només sigui jutjat i condemnat pel seu poble i per la Història, i no pels tribunals competents.
Més enllà del fet concret de la seva mort caldria reflexionar sobre si aquesta ha esdevingut de la manera que calia. És una delícia reconfortant que no torni a respirar el mateix oxígen que la resta de mortals, però més enllà del desig legítim de mort per un genocida de la magnitud de Pinochet s'hi troba l'encara més legítima voluntat de justícia dels familiars i les víctimes de les tortures, execucions, vexacions, pallisses... i en això la societat xilena sempre ha estat clara, recolzant el procès judicial contra el dictador, amb les contades excepcions dels carcamals i cadàvers polítics que li donaven suport.
Tot i no tenir elements contundents en l'argumentació de la seva defensa, Pinochet sempre va conseguir mantenir-se lluny dels tribunals i dels jutges. L'excusa utilitzada durant la seva detenció en territori europeu va ser l'incapacitat física per presentar-se davant de les autoritats judicials, de la que es va recuperar només tocar terra de Xile abandonant la cadira de rodes, aixecant-se i caminant uns metres. L'engany estava servit. Més endavant, i sota acusació de la justícia del seu propi país, Pinochet s'excusava en la seva delicada salut mental per no comparèixer davant del jutge de torn. Una salut mental que no el va impedir concedir entrevistes a diversos canals de televisió on assegurava que ell no tenia perquè demanar perdó per res.
Amb el tirà mort i la burla consumada, només queda accentuar la ineficàcia dels sistemes judicials occidentals, tant els de la Unió Europea com els de la República de Xile. No és acceptable que davant de fets com els camps de concentració, els vols de la mort, l'execució de Víctor Jara o l'Operació Còndor hom en surti sense condemna. Ja no parlem de la manca de rapidesa judicial, un problema que pertany a tot país econòmicament avançat, sinó de l'adaptació de la justícia a unes circumstàncies determinades i puntuals. Als 91 anys, edat amb la que ha mort Pinochet, és una obvietat que la vida és un bé residual. Per tant, sota el meu punt de vista, és un error i molt greu que la justícia de Xile no prenguès mesures contra aquesta circumstància. Unes mesures que no són pas complicats salts de circ, sinó actuacions funcionals, possibilistes i realistes.
L'edat avançada de Pinochet feia preveure aquest desenllaç, que pot ser idèntic per a altres responsables d'aquestes violacions dels Drets Humans. Un desenllaç fàcilment evitable amb la simple creació d'un tribunal especial per crims comesos durant la dictadura militar i un judici específic en la persona d'Augusto Pinochet, que haguès jutjat i condemnat en vida al dictador, oferint a les víctimes no només una sentència justa sinó la confirmació de que Xile és avui per avui un país plenament democràtic.
Només em queda esmentar el cas de Martin Bormann, Stellvertreter des Führers, mort a Berlín el 2 de maig de 1945. Durant el Judici de Nuremberg, va ser jutjat in absentia i condemnat a mort. Una aplicació similar d'aquest concepte judicial podria ser aplicat per la justícia xilena, tot i que sembla prou clar que totes les causes obertes contra ell seran arxivades. En el millor dels casos, el judici in absentia no deixa de ser un pedaç fruit de la feina mal feta.
