12.06
2017
2017
La responsabilitat impossible
Una persona pobra té les mateixes oportunitats que una persona rica per estudiar? Per trobar una bona feina? Per emancipar-se? És evident que no.
Els contextos econòmics i socials influeixen de forma determinant en el destí de les persones. Afegim-hi les polítiques aplicades durant els anys de crisi; augment de les taxes universitàries, reformes laborals acompanyades d’acomiadaments massius i precarització del treball mercantil, polítiques d’habitatge basades en garantir els drets dels grans tenidors d’habitatge (amb lleis com la dels desnonaments exprés)... quins són els resultats que esperaven els legisladors?
Lluny d’assumir que tant dretes com presumptes esquerres s’havien abocat a seguir la doctrina neoliberal, els mitjans de comunicació no se n’han estat de responsabilitzar les víctimes. Així doncs, quan per exemple, algú protestava i demanava rebaixar el preu dels graus i màsters, quan algú demanava un subsidi d’atur que el permetés viure amb dignitat o quan algú exigia la dació en pagament, la resposta sempre ha estat la mateixa: la culpa és vostra. Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats. Sou uns ganduls. No voleu treballar. Hauríeu d’haver actuat amb més responsabilitat abans de llogar un pis. Afegint una càrrega dolorosíssima sobre persones en una situació d’absoluta vulnerabilitat.
Culpabilitzar les classes populars de la misèria que pateixen ha estat la recepta que també hem conegut les joves. Se’ns ha insultat dient que érem ni-nis, que no treballàvem alhora que milers i milers marxaven a l’estranger a fer-ho, que no estudiàvem alhora que deien que hi havia massa universitaris i que hauríem de protestar menys i esforçar-nos més. Polítics que no han treballat mai, periodistes amb sous d’escàndol, sangoneres de fundacions, bancs i administració pública ens diuen que hem d’assumir la responsabilitat impossible d’afrontar el context on hem crescut, mentre ells se’n renten les mans. Potser és que són ells els que no foten brot, i com diu el refrany, pensa el lladre que tothom roba.
Lluny d’assumir que tant dretes com presumptes esquerres s’havien abocat a seguir la doctrina neoliberal, els mitjans de comunicació no se n’han estat de responsabilitzar les víctimes. Així doncs, quan per exemple, algú protestava i demanava rebaixar el preu dels graus i màsters, quan algú demanava un subsidi d’atur que el permetés viure amb dignitat o quan algú exigia la dació en pagament, la resposta sempre ha estat la mateixa: la culpa és vostra. Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats. Sou uns ganduls. No voleu treballar. Hauríeu d’haver actuat amb més responsabilitat abans de llogar un pis. Afegint una càrrega dolorosíssima sobre persones en una situació d’absoluta vulnerabilitat.
Culpabilitzar les classes populars de la misèria que pateixen ha estat la recepta que també hem conegut les joves. Se’ns ha insultat dient que érem ni-nis, que no treballàvem alhora que milers i milers marxaven a l’estranger a fer-ho, que no estudiàvem alhora que deien que hi havia massa universitaris i que hauríem de protestar menys i esforçar-nos més. Polítics que no han treballat mai, periodistes amb sous d’escàndol, sangoneres de fundacions, bancs i administració pública ens diuen que hem d’assumir la responsabilitat impossible d’afrontar el context on hem crescut, mentre ells se’n renten les mans. Potser és que són ells els que no foten brot, i com diu el refrany, pensa el lladre que tothom roba.
