05.06
2017
2017
Patriarcat i capitalisme, aliances per la desigualtat
Només acabarem amb la dominació dels homes si arranquem d’arrel la divisió sexual del treball. Aquest fet, però, implicarà replantejar el nostre sistema econòmic de dalt a baix, i és per això que el feminisme ha de ser necessàriament anticapitalista. És imprescindible si realment volem acabar amb les desigualtats per raó de gènere i, a més a més, ens brinda una gran oportunitat per aconseguir la justícia social.
De què parlem?
La divisió sexual del treball sustenta el sistema econòmic actual. Es tracta de la principal classificació que organitza les nostres vides, famílies, economies i estats. Parteix del reconeixement de dos únics tipus de ser persona: els homes i les dones. Les dones tenen assignat l’àmbit privat de la vida i les tasques de reproducció, domèstiques i de cura: Esdevenen, per tant, les mestresses de casa, les cuidadores dels infants, malalts i persones grans. Les dones viuen pendents de les necessitats de tothom sense tenir en compte les seves pròpies. En definitiva, són les encarregades principals de garantir el benestar dels membres de la família i de tota la societat per extensió (responsables de la nutrició, higiene, salut física i equilibri emocional). A més a més, també s’encarreguen principalment de “fer família” i de mantenir el capital social de la mateixa (a partir de l’organització de festes, cerimònies, enviament de correspondència, trucades de cortesia, relacions amb el veïnat, visites i regals a amics i coneguts, establir relació amb les mares dels col·legues dels fills i filles, etc.) que perpetua el sistema de classes socials. Al seu torn, als homes se’ls assigna l’àmbit públic i les tasques anomenades productives o mercantils: Esdevenen els caps de família, els proveïdors dels béns materials, administradors de la riquesa i la producció, així com els encarregats de l’organització política i la generació de coneixement científic i tècnic en la societat.
El fet que les dones siguin les principals encarregades de les tasques de cura i els homes de les mercantils té molts impactes sobre la resta d’activitats socials (participació cultural, política, estils de vida...), així com en la construcció de la feminitat i masculinitat que respon les preguntes de com són les dones o com són els homes (expectatives, desigs, maneres d’actuar). La construcció de la masculinitat i feminitat s’adequa exactament a la divisió sexual del treball anteriorment descrita i construeix les dones i homes en la subordinació i dominació respectivament, originant la violència masclista.
Conseqüentment, també existeix la divisió horitzontal del treball mercantil: en les feines associades a l’àmbit reproductiu (relatives a l’atenció de persones: infermeria, docència...) les dones hi estan sobrerepresentades, mentre que la resta estan masculinitzades (cossos de seguretat, món financer, enginyeries...). Aquesta divisió horitzontal del treball es fa palesa a les universitats catalanes, on trobem un repartiment absolutament desigual de nois i noies en funció de la carrera.
És important deixar clar que la inserció de la dona en el món laboral no ha fet desaparèixer la divisió sexual del treball sinó que les dones han passat a desenvolupar l’anomenada doble jornada laboral: després de la jornada laboral explotadora però remunerada els espera una segona jornada de 4/5 hores de mitjana, de tasques domèstiques i de cura sense plus de nocturnitat. Així mateix, cal dir que aquesta divisió del treball encara és present entre el jovent català tal i com evidencien les darreres dades oficials de l’Enquesta d’Usos del Temps (Idescat, 2011) segons la qual els nois joves no dediquen ni la meitat del temps que les noies a les tasques domèstiques i de cura (43 i 89 minuts respectivament).
La divisió sexual del treball que acabem de veure és importantíssima en tant que sustenta l’estructura social. A més a més, el sistema capitalista la perpetua ja que en surt beneficiat, i això suposa una de les grans resistències per a superar-la. Com sabem, totes les divisions del treball que crea el capitalisme es basen en l’explotació i la plusvàlua. En la nostra economia de mercat el treball assalariat (majoritàriament realitzat per homes) té un paper central, mentre que el sistema socioeconòmic invisibilitza el treball de cures, no remunerat, malgrat n’és la base. És així com la divisió sexual del treball oculta els processos de reproducció gratuïta de la força del treball que, entre altres coses, amplia la renda monetària del país, augmenta el nivell qualitatiu de vida de les persones i permet que el treball remunerat es desenvolupi (tothom necessita menjar i vestir per a poder anar a treballar). Avui en dia des de l’abolició de l’esclavitud tot el treball és assalariat menys per a les dones, que segueixen sent explotades i abocades a l’empobriment. Cal tenir en compte que la infravalorització social de les tasques de cura és el que possibilita la gratuïtat d’aquestes, com un peix que es mossega la cua, i permet a l’Estat estalviar en guarderies, residències, centres de dia, permisos de paternitat etc. a costa de l’explotació laboral de les dones. Tenint en compte el valor afegit que aporta al PIB, les tasques domèstiques i de cura segons dades de l’INE, les dones desenvolupen dues terceres parts de tot el treball que es realitza a l’Estat (comptant el remunerat i el no remunerat), per tant,.. són qui sustenten principalment el sistema econòmic per tal que l’engranatge giri, malgrat, entre d’altres discriminacions, les dones només posseeixen l’1% de totes les propietats del món.
La conseqüència directa de la divisió sexual del treball és la desigualtat en l’accés als recursos, la bretxa salarial entre dones i homes (diferència salarial mitjana) situada en el 26% al Principat de Catalunya segons un recent estudi del govern català (amb dades de 2014)1 . Suposa l’evidència numèrica més clara de la desigualtat i es mantindrà mentre persisteixi la divisió sexual del treball ja que s’origina a causa de les excedències, permisos laborals i reduccions de jornada que demanen les dones per poder conciliar la vida laboral amb la familiar, el sostre de vidre, el terra enganxifós i la canonada foradada que impedeix a les dones arribar a llocs de responsabilitat i la divisió horitzontal del treball que explica que les tasques majoritàriament realitzades per dones estan menys remunerades a causa del seu desprestigi social.
Són infinites les implicacions que té la divisió sexual del treball. Apuntarem 3 altres qüestions:
La primera en relació a les dones que han deixat de fer algunes de les tasques domèstiques o de cura a causa de contractar altres dones, principalment migrades i d’una classe social inferior a la seva, originant les anomenades cadenes globals de cures. Aquestes cadenes impliquen bàsicament que les tasques de cura les hagin assumit, evidentment, altres dones: les seves àvies, tietes o veïnes, o i inclús treballadores de la llar migrades que han hagut d’abandonar els seus fills, les seves cases i països d’origen.
La segona és per conscienciar encara més sobre la brutalitat d’hores al dia que es necessiten per fer de dona i l’explotació conseqüent. En aquest sentit, cal no oblidar que a part de la doble jornada laboral la nostra cultura patriarcal de la mà de les omnipresents indústries capitalistes de la bellesa (moda, cosmètica, gimnàs) obliguen les dones a “estar estupendes” per agradar, trobar temps per a cuidar-se i complir les expectatives i les exigències que marca el cànon de bellesa femení. Fer de dona també implica això, hores per a treballar-te el cos i la imatge.
I per acabar, vull parlar de l’amor romàntic i de la família. La divisió sexual del treball se sustenta i està construïda en la lògica de la família tradicional nuclear i heterosexual. És a dir, veiem com la divisió sexual del treball també potencia i perpetua la família, institució central del capitalisme. La vida i la riquesa s’organitza en parella i es reparteix en famílies. Els homes i les dones depenen entre sí, perquè tal i com la divisió sexual del treball ha construït les seves personalitats efectivament “es complementen” malgrat sigui a partir de la dependència i una relació de poder. Igualment, pel que fa als rols que desenvolupen també es necessiten entre si: la dona econòmicament, i l’home la necessita perquè és un inútil pel que fa en els aspectes més bàsics de la seva vida, “no sap fer res”. Aquest fet també blinda l’heterosexualitat. Al seu torn, l’amor romàntic sota el conte de fades invisibilitza l’explotació que representa la divisió sexual del treball perquè enganya la dona fent-la sentir important: sense ella l’home no val res, la necessita. És quelcom que atorga poder simbòlic a la dona, malgrat no tenir l’econòmic. És per això que la dona farda de tenir una parella masculina que l’estimi (cosa que a la inversa semblaria absurda) i exigeix amor al marit, el qual compensa tot el treball domèstic gratuït i explotat que aquesta realitza.
Considero que com a model, acabar amb la divisió sexual del treball pot afectar la idea de la família nuclear-heterosexual basada en la complementarietat i dependència entre homes i dones tal i com s’entén avui en dia i que constitueix l’estructura organitzativa bàsica de la societat a partir de la qual s’organitza l’estat i l’economia. No obstant, no aposto per l’aïllament emocional, ni en construir un ideal on els homes i les dones per separat siguin autosuficients i no es necessitin, sinó just el contrari. Aposto per enfortir els vincles col·lectius; reconèixer la necessitat que tenim de les altres persones, dones i homes indiferentment; assumir que no som autònomes i ens necessitem, col·lectivament. Cal dividir-nos el treball laboral, però coresponsabilitzar-nos totes de la cura. La cura ha de ser recíproca, perquè totes les persones necessitem ser cuidades i necessitem cuidar, per valorar, per entendre, per humanitzar-nos.
Per tant, en conclusió podem entendre el patriarcat com a un sistema per a perpetuar l’hegemonia i els privilegis dels homes però també de les classes dominants. Per això rebutgem la divisió sexual del treball, perquè sabem que només podem acabar amb el masclisme acabant amb ella. Rebutgem aquest model capitalista i patriarcal perquè és explotador, incompatible amb el benestar, la salut i la llibertat de les dones. Cal per tant una redistribució de la riquesa a favor de les dones i les classes populars. Cal una reorganització del treball i unes jornades laborals que permetin a tots els membres de la família coresponsabilitzar-se de les tasques domèstiques i de cura. Cal, conseqüentment, que les relacions entre homes i dones no es basin en la complementarietat sinó en la reciprocitat. Cal posar al centre d’interès de la futura República catalana la vida i el benestar col·lectiu. No el benefici individual.
Com deia al principi, només acabarem amb la dominació dels homes si arranquem d’arrel la divisió sexual del treball, abonem la terra i redistribuïm igualitàriament el terreny. Aquest fet, però, implicarà necessàriament replantejar el nostre sistema econòmic, capitalista, basat en el poder i privilegis de les classes dominants de l’1% i la misèria i precarietat de la resta de mortals. És per això que el feminisme ha de ser necessàriament anticapitalista. Hem d’aprofitar l’oportunitat que ens brinda el feminisme per a transformar la societat i fer-la més justa i igualitària, i això només pot passar per un canvi del sistema econòmic que ens governa.
En conclusió, no ens perdem en els detalls i oblidem el més important: fer-se càrrec de la cura dels altres, dels afectes, i de l’escombra!
Podeu seguir llegint la resta d'articles de la revista OIXQUE al següent enllaç:
http://es.calameo.com/read/0047595730e610a1ecead
La divisió sexual del treball sustenta el sistema econòmic actual. Es tracta de la principal classificació que organitza les nostres vides, famílies, economies i estats. Parteix del reconeixement de dos únics tipus de ser persona: els homes i les dones. Les dones tenen assignat l’àmbit privat de la vida i les tasques de reproducció, domèstiques i de cura: Esdevenen, per tant, les mestresses de casa, les cuidadores dels infants, malalts i persones grans. Les dones viuen pendents de les necessitats de tothom sense tenir en compte les seves pròpies. En definitiva, són les encarregades principals de garantir el benestar dels membres de la família i de tota la societat per extensió (responsables de la nutrició, higiene, salut física i equilibri emocional). A més a més, també s’encarreguen principalment de “fer família” i de mantenir el capital social de la mateixa (a partir de l’organització de festes, cerimònies, enviament de correspondència, trucades de cortesia, relacions amb el veïnat, visites i regals a amics i coneguts, establir relació amb les mares dels col·legues dels fills i filles, etc.) que perpetua el sistema de classes socials. Al seu torn, als homes se’ls assigna l’àmbit públic i les tasques anomenades productives o mercantils: Esdevenen els caps de família, els proveïdors dels béns materials, administradors de la riquesa i la producció, així com els encarregats de l’organització política i la generació de coneixement científic i tècnic en la societat.
El fet que les dones siguin les principals encarregades de les tasques de cura i els homes de les mercantils té molts impactes sobre la resta d’activitats socials (participació cultural, política, estils de vida...), així com en la construcció de la feminitat i masculinitat que respon les preguntes de com són les dones o com són els homes (expectatives, desigs, maneres d’actuar). La construcció de la masculinitat i feminitat s’adequa exactament a la divisió sexual del treball anteriorment descrita i construeix les dones i homes en la subordinació i dominació respectivament, originant la violència masclista.
Conseqüentment, també existeix la divisió horitzontal del treball mercantil: en les feines associades a l’àmbit reproductiu (relatives a l’atenció de persones: infermeria, docència...) les dones hi estan sobrerepresentades, mentre que la resta estan masculinitzades (cossos de seguretat, món financer, enginyeries...). Aquesta divisió horitzontal del treball es fa palesa a les universitats catalanes, on trobem un repartiment absolutament desigual de nois i noies en funció de la carrera.
És important deixar clar que la inserció de la dona en el món laboral no ha fet desaparèixer la divisió sexual del treball sinó que les dones han passat a desenvolupar l’anomenada doble jornada laboral: després de la jornada laboral explotadora però remunerada els espera una segona jornada de 4/5 hores de mitjana, de tasques domèstiques i de cura sense plus de nocturnitat. Així mateix, cal dir que aquesta divisió del treball encara és present entre el jovent català tal i com evidencien les darreres dades oficials de l’Enquesta d’Usos del Temps (Idescat, 2011) segons la qual els nois joves no dediquen ni la meitat del temps que les noies a les tasques domèstiques i de cura (43 i 89 minuts respectivament).
La divisió sexual del treball que acabem de veure és importantíssima en tant que sustenta l’estructura social. A més a més, el sistema capitalista la perpetua ja que en surt beneficiat, i això suposa una de les grans resistències per a superar-la. Com sabem, totes les divisions del treball que crea el capitalisme es basen en l’explotació i la plusvàlua. En la nostra economia de mercat el treball assalariat (majoritàriament realitzat per homes) té un paper central, mentre que el sistema socioeconòmic invisibilitza el treball de cures, no remunerat, malgrat n’és la base. És així com la divisió sexual del treball oculta els processos de reproducció gratuïta de la força del treball que, entre altres coses, amplia la renda monetària del país, augmenta el nivell qualitatiu de vida de les persones i permet que el treball remunerat es desenvolupi (tothom necessita menjar i vestir per a poder anar a treballar). Avui en dia des de l’abolició de l’esclavitud tot el treball és assalariat menys per a les dones, que segueixen sent explotades i abocades a l’empobriment. Cal tenir en compte que la infravalorització social de les tasques de cura és el que possibilita la gratuïtat d’aquestes, com un peix que es mossega la cua, i permet a l’Estat estalviar en guarderies, residències, centres de dia, permisos de paternitat etc. a costa de l’explotació laboral de les dones. Tenint en compte el valor afegit que aporta al PIB, les tasques domèstiques i de cura segons dades de l’INE, les dones desenvolupen dues terceres parts de tot el treball que es realitza a l’Estat (comptant el remunerat i el no remunerat), per tant,.. són qui sustenten principalment el sistema econòmic per tal que l’engranatge giri, malgrat, entre d’altres discriminacions, les dones només posseeixen l’1% de totes les propietats del món.
La conseqüència directa de la divisió sexual del treball és la desigualtat en l’accés als recursos, la bretxa salarial entre dones i homes (diferència salarial mitjana) situada en el 26% al Principat de Catalunya segons un recent estudi del govern català (amb dades de 2014)1 . Suposa l’evidència numèrica més clara de la desigualtat i es mantindrà mentre persisteixi la divisió sexual del treball ja que s’origina a causa de les excedències, permisos laborals i reduccions de jornada que demanen les dones per poder conciliar la vida laboral amb la familiar, el sostre de vidre, el terra enganxifós i la canonada foradada que impedeix a les dones arribar a llocs de responsabilitat i la divisió horitzontal del treball que explica que les tasques majoritàriament realitzades per dones estan menys remunerades a causa del seu desprestigi social.
Són infinites les implicacions que té la divisió sexual del treball. Apuntarem 3 altres qüestions:
La primera en relació a les dones que han deixat de fer algunes de les tasques domèstiques o de cura a causa de contractar altres dones, principalment migrades i d’una classe social inferior a la seva, originant les anomenades cadenes globals de cures. Aquestes cadenes impliquen bàsicament que les tasques de cura les hagin assumit, evidentment, altres dones: les seves àvies, tietes o veïnes, o i inclús treballadores de la llar migrades que han hagut d’abandonar els seus fills, les seves cases i països d’origen.
La segona és per conscienciar encara més sobre la brutalitat d’hores al dia que es necessiten per fer de dona i l’explotació conseqüent. En aquest sentit, cal no oblidar que a part de la doble jornada laboral la nostra cultura patriarcal de la mà de les omnipresents indústries capitalistes de la bellesa (moda, cosmètica, gimnàs) obliguen les dones a “estar estupendes” per agradar, trobar temps per a cuidar-se i complir les expectatives i les exigències que marca el cànon de bellesa femení. Fer de dona també implica això, hores per a treballar-te el cos i la imatge.
I per acabar, vull parlar de l’amor romàntic i de la família. La divisió sexual del treball se sustenta i està construïda en la lògica de la família tradicional nuclear i heterosexual. És a dir, veiem com la divisió sexual del treball també potencia i perpetua la família, institució central del capitalisme. La vida i la riquesa s’organitza en parella i es reparteix en famílies. Els homes i les dones depenen entre sí, perquè tal i com la divisió sexual del treball ha construït les seves personalitats efectivament “es complementen” malgrat sigui a partir de la dependència i una relació de poder. Igualment, pel que fa als rols que desenvolupen també es necessiten entre si: la dona econòmicament, i l’home la necessita perquè és un inútil pel que fa en els aspectes més bàsics de la seva vida, “no sap fer res”. Aquest fet també blinda l’heterosexualitat. Al seu torn, l’amor romàntic sota el conte de fades invisibilitza l’explotació que representa la divisió sexual del treball perquè enganya la dona fent-la sentir important: sense ella l’home no val res, la necessita. És quelcom que atorga poder simbòlic a la dona, malgrat no tenir l’econòmic. És per això que la dona farda de tenir una parella masculina que l’estimi (cosa que a la inversa semblaria absurda) i exigeix amor al marit, el qual compensa tot el treball domèstic gratuït i explotat que aquesta realitza.
Considero que com a model, acabar amb la divisió sexual del treball pot afectar la idea de la família nuclear-heterosexual basada en la complementarietat i dependència entre homes i dones tal i com s’entén avui en dia i que constitueix l’estructura organitzativa bàsica de la societat a partir de la qual s’organitza l’estat i l’economia. No obstant, no aposto per l’aïllament emocional, ni en construir un ideal on els homes i les dones per separat siguin autosuficients i no es necessitin, sinó just el contrari. Aposto per enfortir els vincles col·lectius; reconèixer la necessitat que tenim de les altres persones, dones i homes indiferentment; assumir que no som autònomes i ens necessitem, col·lectivament. Cal dividir-nos el treball laboral, però coresponsabilitzar-nos totes de la cura. La cura ha de ser recíproca, perquè totes les persones necessitem ser cuidades i necessitem cuidar, per valorar, per entendre, per humanitzar-nos.
Per tant, en conclusió podem entendre el patriarcat com a un sistema per a perpetuar l’hegemonia i els privilegis dels homes però també de les classes dominants. Per això rebutgem la divisió sexual del treball, perquè sabem que només podem acabar amb el masclisme acabant amb ella. Rebutgem aquest model capitalista i patriarcal perquè és explotador, incompatible amb el benestar, la salut i la llibertat de les dones. Cal per tant una redistribució de la riquesa a favor de les dones i les classes populars. Cal una reorganització del treball i unes jornades laborals que permetin a tots els membres de la família coresponsabilitzar-se de les tasques domèstiques i de cura. Cal, conseqüentment, que les relacions entre homes i dones no es basin en la complementarietat sinó en la reciprocitat. Cal posar al centre d’interès de la futura República catalana la vida i el benestar col·lectiu. No el benefici individual.
Com deia al principi, només acabarem amb la dominació dels homes si arranquem d’arrel la divisió sexual del treball, abonem la terra i redistribuïm igualitàriament el terreny. Aquest fet, però, implicarà necessàriament replantejar el nostre sistema econòmic, capitalista, basat en el poder i privilegis de les classes dominants de l’1% i la misèria i precarietat de la resta de mortals. És per això que el feminisme ha de ser necessàriament anticapitalista. Hem d’aprofitar l’oportunitat que ens brinda el feminisme per a transformar la societat i fer-la més justa i igualitària, i això només pot passar per un canvi del sistema econòmic que ens governa.
En conclusió, no ens perdem en els detalls i oblidem el més important: fer-se càrrec de la cura dels altres, dels afectes, i de l’escombra!
Podeu seguir llegint la resta d'articles de la revista OIXQUE al següent enllaç:
http://es.calameo.com/read/0047595730e610a1ecead
- Marta Bolinches Chordá
- 30/04/2024
- t: @@JERCEixample
- b: