2008
Motius pels quals rebutgem el ‘manifiesto por la lengua común’:
El passat 23 de Maig va ser presentat per un grup d’intel·lectuals, a l’ateneu de madrid,
el ‘manifiesto por la lengua común’.
Les JERC-Gràcia em vist en aquest manifest una mostra més del cinisme amb que
l’Espanya profunda de tota la vida utilitza el model lingüístic català per a interessos
merament polítics (‘Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural (...)
sino de una inquietud estrictamente política’). Sobta que sorgeixin aquest tipus
d’iniciatives quan, si t’apropes mínimament a la realitat catalana, et trobes amb fets com
que a dia d’avui encara hi hàgi àmbits on el català té la presència gairebé vetada, com
pot ser el de la Justícia.
Amb aquest comunicat volem mostrar el nostre rebuig a un manifest que, no només
trobem innecessari, sinó que entenem com a un atac a la diversitat cultural i lingüística
de l’Estat Espanyol. Un intent més, en definitiva, d’anorrear tot allò que s’escapi de la
seva lògica homoneigeïtzadora.
Trobem pertinent destacar certes parts del manifest que ens han semblat especialment
pernicioses, com:
- el fet que es preocupin per ‘su papel como lengua principal de comunicación
democratica de este país’ : com a llengua principal de comunicació, la ‘lengua
común’ no té cap mena de problema; els que tenen problemes de debó són els
mitjans de comunicació en llengua catalana. A algú li sóna repetidors de TV3
tancats a València?
- ‘hay una asimietria entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica
injusticia (?) de ningú tipo porque en España hay diversas realidades culturales
pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado
democratico’: Tot estat democràtic té com a premissa fonamental el garantir un
tracte igualitari a tots els seus ciutadans, una asimetría lingüística s’escapa de
tota lògica democràtica i respón a una concepció de la realitat cultural des del
prisma de ‘’llengues de primera i llengues de segona’’.
- ‘son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni
mucho menos las lenguas mismas’ : La constitució garanteix i protegeix de
sobres els drets constitucionals de qualsevol ciutadà espanyol (el castellano es
la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de
conocerla y el derecho de usarla’, art. 3.1CE). I els ciutadans catalans, on
veuen reconeguts els seus drets?
- Las lenguas no tienen el derecho a conseguir coactivamente hablantes ni a
imponerse como prioritarias en educación: com s’explica l’intent d’imposar una
tercera hora de castellà a cop de decret?
- Y mucho menos se puede llamar a semejante atropello ‘normalización
lingüística’ : Per desgràcia, ‘normalització lingüística’ no és cap eufemisme.
Tota aquella situació on la llengua no pugui ser utilitzada amb normalitat és una
situació anormal, que com a tal, requereix d’una normalització.
- Es logico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran
desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la
lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y
disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella’: La mateixa
lògica fa pressuposar que també hi ha ciutadans que volen viure plenament en
català. En un moment on la preeminència del castellà segueix sent una realitat
(amb una preocupant tendència a l’alça) als Països Catalans, aquesta voluntat
esdevé gairebé una quimera.
- Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente
las posibilidades laborales o sociales de los mas desfavorecidos, recortando sus
alternativas y su movilidad: obviant la facilitat i el cinisme amb que es parla de
‘imposiciones abusivas’, i partint de que el coneixement d’una llengua no
perjudica sinó que enriqueix, qualsevol persona que conegui tant el català com el
castellà veurà satisfactòriament incrementades les seves alternatives i
oportunitats alhora de trobar treball. L’oportunitat acadèmica d’aprendre català
queda garantida per la Generalitat de Catalunya, per tant, tota persona que ho
vulgui pot aprendre’l (l’oportunitat d’aprendre castellà s’entén que també queda
garantida, no només acadèmicament, sinó en la vida quotidiana).
- La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la
única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los
ciudadanos españoles: No havíem quedat que eren els ciutadans els que teníen
drets lingüístics, no els territoris? De ciutadans catalans en tenim, de territori
estatal propi encara no. Què hauríem de fer perquè la comprensió del català
puguis ser suposada a qualsevol efecte a algú?
