ACTUALITAT: OPINIONS

La gent que no és d’Igualada acostuma a sorprendre's de l’orgull que tenim els igualadins per la nostra ciutat. De fet, quan hi ha un igualadí en un grup tothom sap que aquella persona és de la capital de l’Anoia. També expliquem -amb el mateix orgull que ens és propi- que fem l’European Balloon Festival, el REC i tenim els Reis més antics del país.


 

Som el símptoma, crec, d’una ciutat que havia estat un autèntic referent del país. Una capital que abraçava una comarca profundament industrialitzada, referent del gènere de punt, amb molta ocupació i prestigi. Això, com és sabut, es va difuminar amb la deslocalització del tèxtil. La ciutat ha anat tirant com ha pogut, mig atordida com si no s’hagués pogut refer d’un cop de puny. I en el primer mandat de Jordi Aymamí es va iniciar un procés de transformació, de modernització, de renovació. La ciutat va fer un salt endavant amb apostes de les quals encara a dia d’avui en bevem, i és de justícia reconèixer-ho. En el segon mandat Aymamí va cavar-se la seva pròpia tomba amb una degeneració política que va esmicolar el PSC a les següents eleccions municipals, donant ales a una Convergència en auge encapçalada pel jove Marc Castells que s'havia consolidat molt hàbilment com l’alternativa al PSC. El POUM frustrat o les zones blaves van contribuir a ensorrar el mandat d’un bon alcalde  (de manera justa o injusta, a gust del consumidor).

L'arribada de Castells va ser una injecció d’aire fresc. L’habilitat retòrica i la perseverança per cuidar els detalls el van rellançar amb una majoria incontestable. Igualada era una de les ciutats més endeutades de l’estat i la crisi econòmica va deprimir la ciutat aconseguint rècords històrics d’atur. Una ciutat deprimida. Una ciutat orfe de rumb. No sabíem cap on havíem d’anar. Amb què havíem d’apostar. Què havíem de ser. I enmig d’una nuvolosa espessa i aspre, el jove Castells apareixia amb una dialèctica accelaradíssima que contagiava il·lusió. Il·lusió per no sé ben bé què, però il·lusió. Era el canvi i la gent  volia canvi. La batalla del relat l’havia guanyat, i -de moment- amb això en tenia prou. Ja pensaria més endavant quin camí havia de tenir Igualada. L’important, en aquell moment, era reduir el deute. I Castells, que no sabia què i com havia de ser la ciutat, va fer una cosa excepcionalment bé: alimentar l’autoestima dels igualadins. Malgrat tot, malgrat ser una ciutat endeutada i sense feina, ens havíem de sentir orgullosos d’Igualada. Segur que aquest és el pas previ per créixer, i s’ha de reconèixer que Castells va aportar a Igualada un amor propi que no teníem. Un orgull, una mena d’autoconvenciment (amb una forta dosi d’onanisme): “ei, estem cardats però la nostra ciutat és collonuda”. De fet Castells va crear una marca -en un exercerci d’egolatria incommensurable-: #MARCaIgualada. I Castells va començar a hiperactivar la ciutat, ja sigui per iniciativa pròpia o apropiant-se d’esdeveniments els quals no tenien cap mena de vinculació amb l’ajuntament o amb ell (que sota el seu punt de vista és el mateix). Igualada va anar agafant embranzida i, parafrasejant al poeta, els igualadins feien “coses”. És cert, a Igualada s’hi fan moltes coses. I aquesta frase, “a Igualada s’hi fan moltes coses”, fa uns anys era molt més difícil de creure’s. Ni és mèrit seu ni és gràcies a ell, però ha ajudat que passés.
​
I enmig de tanta festa, festeta i confeti, hem d’aturar-nos a reflexionar un moment. Des que Castells és alcalde han passat 7 anys. Les ulleres que fèiem servir al 2011 per mirar-nos la ciutat ja no serveixen. Sincerament i honestament, crec que ja no ens podem conformar només amb que “a la ciutat s’hi facin coses”. En una ciutat de 40mil habitants és normal que es facin coses. I moltes. I que facin goig. Clar! Però a part d’això, cal fer el més important de tot i que és determinant pel futur: repensar la ciutat. I malauradament durant aquests 7 anys de mandat en Marc Castells no ho ha fet.

Castells diu que és l’alcalde més industrialista de Catalunya (el que dèiem de l’ego) però no ha vingut ni una indústria. De fet, venir venir només han vingut supermercats i hiperasiàtics, molts, això sí. Però el súper com a model de ciutat s’acaba aviat. Quan ja no vinguin supermercats, què farem? Què portarem? L'alcalde havia repetit per activa i per passiva que portaria empreses, i ja sé que no és fàcil, però és que no n’ha vingut ni una. Com combatrem l’altíssim atur que tenim? Per què o quin sector apostarem? Serveis, com defensava Aymamí? Industrialista però sense indústries, com assumeix Castells? Apostem pel petit comerç o l'acabem de matar amb l’arribada d'immensos hipermercats? Hem de renovar la ciutat o deixarem degradar zones d’Igualada que necessitem restaurar amb urgència, com el casc antic? Som i creiem en la Conca d'Òdena o diem d'una vegada que no volem que els nostres veïns tinguin res millor que nosaltres?

Marc Castells, se t'ha de reconèixer el mèrit d’haver creat il·lusió, i no fer-ho seria injust i deshonest. Però amb el confeti ja no n'hi ha prou. 7 anys han de servir per transformar, per fer créixer, per modernitzar. I no ho has fet, però el pitjor de tot és que no hi ha cap mena de perspectiva que ho facis. Ha arribat el dia que no volies que arribés: ara ja no en tenim prou amb fires medievals, volem posar les llums llargues, ara volem construir el FUTUR.