2020
Reescrivim la llegenda de Sant Jordi
Per tancar la Setmana Cultural, el Jovent hem escrit una reinterpretació de la llegenda de Sant Jordi. Sempre amb humor i fent evidents els nostres valors, aquí us deixem la nova llegenda...
Fa molt i poc temps a la vegada, a Sant Feliu hi vivia un Rei que tenia una filla, la Princesa. Com que no vivia al segle XV ni trobava lògica l’existència d’una institució que donés privilegis que treia a la resta només per existir, va abdicar tots els seus privilegis. Excepte el títol de Princesa, que li donava catxé.
Vet aquí que la Princesa va estudiar Batxillerat, va entrar a Biologia perquè no li va donar la nota per Medicina i va fer un màster. La nostra heroïna estava just a punt d’entrar al món dels adults quan va passar una cosa terrible: una pandèmia va sacsejar tots els territoris del voltant, i Sant Feliu no se’n va salvar. Van haver de passar setmanes tancats i tancades a casa, sense poder sortir, esperant que la situació millorés.
Quan van poder sortir, l’emergència climàtica havia baixat la seva urgència fins a ser una senzilla llum vermella de motor que els governants podien ignorar altre cop. Tant era així, que es va començar a rumorejar que hi havia espècies a tot arreu que tornaven. Pumes a Xile! Dofins a Venècia! Senglars a Barcelona! I fins i tot, algunes veus de vilatans santfeliuencs deien que a la muntanya de la Santa Creu hi havia... Dracs. Sí, sí. Dracs. Talment com a l’edat antiga.
I la Princesa, que de tonta no tenia un pèl va pensar que si trobava algun drac ja tindria tema que li acceptessin per fer el doctorat, ja que si el feia tindria feina assegurada durant quatre anys. Això es diu fàcilment, però en aquest país la ciència està molt maltractada. Així que, dit i fet, va marxar a la muntanya a la recerca d’aquesta llegendària bèstia.
El Rei, però, que no era un feminista de quarta onada com la seva filla, no va entendre que una dona anés sola a un lloc. I preocupat, va sol·licitar l’ajuda de tots els millors cavallers de les contrades de Sant Feliu i els voltants. Sant Joan, Molins de Rei, el Papiol,... tots volien ajudar a la pobra Princesa. Perquè clar, què havia de fer una dona sola en una muntanya? Però el que més preocupat estava era un jove cavaller anomenat Jordi.
El Jordi no era mal tio, no. Simplement s’havia perdut totes les formacions de deconstrucció del Jovent Republicà i no anava a les trobades de les Assemblees d’Aliats. Així que va disposar-se a buscar la Princesa amb el seu Cavall, que és com anomenava a la moto que s’havia comprat amb el sou que tenia fent de guàrdia de seguretat del Mile.
Un cop a la muntanya, va estar hores, hores i hores buscant sense trobar cap rastre, però de cop s’hi va fixar! Mentre travessava la part descoberta de la muntanya gràcies a la Samson, va veure una cua que es movia. Va seguir aquella criatura fins que es va trobar amb que estava endinsant-se a una cova.
Decidit, el Jordi hi va entrar. Allà va trobar el drac i la Princesa. Era obvi que el Drac atacaria la indefensa Princesa, i era el seu deure aturar-lo! Va treure l’escopeta del seu avi, que havia anat a la Guerra Civil (no va voler revelar mai sota quin bàndol) i va disparar un tret al cap del Drac, que va caure rodó.
La Princesa es va girar, irada. Aquell matxi l’havia deixat sense possibilitat de feina estable durant quatre anys! Però qui es pensava que era?
El Jordi no ho entenia: per què s’enfadava, aquella tia, si li havia salvat la vida? La Princesa va intentar explicar que no necessitava tios que la salvessin, que podia ella sola i que estava més que ben protegida amb una navalla i esprai pebre. I mentre discutien, alguna cosa va cridar l’atenció de la Princesa.
Enmig del bassal de sang que havia deixat el Drac, estava creixent una enorme rosa vermella. La Princesa va deixar de fer cas al matxi del Jordi i va començar a explorar-la. Com havia passat això? Com havia crescut tan ràpid? La Princesa s’estava fent moltes preguntes en veu alta. Quan el Jordi li va dir que gràcies a ell també havia trobat un nou tema de doctorat, li va tirar una mica de sang de drac a la cara i se li van passar les ganes de xulejar de cop. Sí que li va permetre, però, que l’ajudés a recollir mostres del terreny que després analitzaria al laboratori.
I és així com la Princesa va aconseguir trobar un tema pel seu doctorat en Botànica, estudiant les propietats de la sang de drac com a fertilitzant. Poc després es va fer vegetariana perquè l’olor a sang li provocava nàusees. I no, no es va casar amb el Jordi. Es va casar amb un tal Guillem uns anys més tard. Però això és una altra història. De moment, conte contat, ja s’ha acabat.
La cultura ens fa lliures