2018
Ara que s’apropa la Diada i s’entreveu una altra tardor moguda, és un bon moment per analitzar la diferència entre la resistència pacífica i la violenta. Diuen que la violència és l'últim recurs dels incompetents i, en aquest article d'opinió, el militant del Jovent Republicà de Sant Feliu, Ferran González, ens explica el perquè de la importància de la no-violència i de la pau ara que tornen a venir dies de mobilització i resistència.
És una realitat innegable que cada dia es produeixen esdeveniments rellevants deguts a la seva gran injustícia social. A més a més, tampoc podem saber quin serà el futur de les accions davant una d’aquestes injustícies al cap de poc temps d’haver ocorregut (el tant conegut “reaccionar en calent”). Però hi ha una cosa fonamental dins del moviment independentista que ens representa: el pacifisme.
Quan es convoca una manifestació o concentració, l’objectiu principal és enviar un missatge al món. Dins de les manifestacions podem trobar de pacífiques i de violentes.
Una manifestació pacífica es defineix com aquella en què l’objectiu principal és donar un missatge de resistència i de treball, on persones que no estan involucrades puguin observar un ambient de perseverança i així augmentar l’opinió pública, la qual és una part fonamental per rebre suport extern. Un exemple de pacifisme és l’1-O, on es va aconseguir donar un missatge visual i potent a tot el món i va ser un punt molt important dins del moviment per la independència.
D’altra banda, hi ha les manifestacions agressives i violentes on l’objectiu és donar un altre tipus de missatge. El problema d’aquestes manifestacions és que la violència provoca més violència, per tant, és inútil provocar a un grup d’antiavalots a cop de puny pel fet que al cap i a la fi, el poble serà el que patirà més. En addició, l’opinió pública és possible que no mostri suport a causa de l’ambient violent. Alhora, hi ha menys probabilitats que hi hagi qualsevol intent de diàleg per part de l’opressor.
En resum, ser violents no és una solució ni pràctica ni efectiva, per tant, què és el que hem de fer? Hem de continuar persistents i combatius aquest 11 de setembre. Hem de seguir demostrant a la gent que som aquí i que no pararem fins que arribem al nostre objectiu. De treballadora en treballadora, de pensionista en pensionista, d’estudiant en estudiant, ens farem més grans, no ho dubteu.
Salut i república!
