27.09
2018
2018
No vull marxar.
Nosaltres pertanyem a la terra o és al revés i la terra ens pertany? El Secretari d'Organització del Jovent Republicà de Sant Feliu, el Jan Bermúdez, ens fa una reflexió encertada i personal sobre, en essència, d'on li neixen les ganes i l'esperit de lluitar.
Jo no vull marxar. Així de simple. No vull marxar perquè pertanyo a aquesta terra, i no al revés. Molts cometem l’error de dir que “Catalunya es la meva terra” i això no es així, la terra serà de qui la treballa però no s’ha de caure en el parany de dir que Catalunya es nostra! Som país d’acollida, país de refugi per a tots aquells que busquen una vida millor, i la nostra feina no es pas mirar-los com qui mira una au migratòria, sinó com qui mira a un mirall al passat.
Jo no vull marxar, no vull marxar com ho van fer els meus avantpassats. Però es que ells tampoc ho volien. Qui vol abandonar casa seva, la seva terra, la seva llar? Aquesta gent de qui parlo ho va fer per que no tenia més remei, van cometre l’error d’escollir el “bàndol equivocat” en una guerra cruel que els va prendre tot el que tenien.
Aquesta gent, la meva gent, obligada a deixar enrere família, amics, somnis de futur i varen creuar mig regne per no perdre l’últim que els quedava: la vida. Per això començaren a treballar de sol a sol per a poder sobreviure, mentre que l’altra part de la família va ser forçada a marxar més lluny encara, creuant els Pirineus i anys més tard, en veure que el maleït franquisme no defallia, creuaren el gran bassal per acabar a l’Argentina. El maleït franquisme!
No vaig poder conèixer la família exiliada. Ja molt grans i lluny de casa, tant sols en coneixia la veu. I recordo amb un somriure aquella veu amable i envellida, que després de tants anys fora de casa encara parlava la seva llengua materna amb una gràcia que em fa pensar en tot el que va haver de passar per seguint parlant el seu idioma, cosa ara que ens sembla tant bàsic com respirar, però que abans et podia fer acabar en un fossar o en un camp de concentració.
Però no tothom va marxar, doncs el meu avi, “xarnego”, va viure tota la seva vida adulta aquí, aguantant el xàfec que va caure al damunt de totes les famílies que “es van equivocar de bàndol”. Poc després de la seva mort vaig descobrir que fins a l’arribada de la democràcia va ser afiliat del PSUC, a la clandestinitat, per suposat. Això va portar-lo a ser una persona reservada, doncs temps enrere no podia parlar de segons quines coses en veu alta. Aquest descobriment va fer que comencés a admirar-lo, cosa que continuaré fent sempre.
Aquest home, el pare del meu pare, venia d’un poble d’Andalusia, i no va parlar mai en Català. La meva àvia, de Catalunya, no va parlar mai en Castellà. Plegats van sobreviure a aquella època, pendents d’una trucada amb notícies des de l’exili i pendents, també, de que qualsevol dia algú esbotzés la porta a terra per endur-se als que quedaven.
Exacte, no tothom va marxar. Això inclou l’odiós franquisme, que encara hi té presencia, en aquesta terra. Per això jo no vull marxar, fins a purgar l’últim bri d’aquesta pesta del segle passat. I de ben segur que no marxaré, per vosaltres, avis i avies, tiets i tietes, que vàreu viure amb por i amb l’anhel de retornar a una terra que us va veure marxar i que de ben segur, encara plora recordant temps que no desitja veure de nou.
Per això lluito. Per això lluitaré. Per vosaltres venceré.
No marxaré.
- Jan Bermúdez
- Secretari d'Organització del Jovent Republicà de Sant Feliu de Llobregat
- 28/04/2024
- t: @tirempeldret
- b: