Avui -14 d’abril- celebrem i commemorem el 77è aniversari de la proclamació de la II República espanyola i la proclamació, al seu torn, de la República catalana per Francesc Macià. Malauradament, però, els temps han canviat. Mentre la França i la Itàlia del s.XXI senten llurs sistemes democràtics en els valors sorgits de la resistence i resistenza a l’ocupació nazi i al règim feixista de Mussolini respectivament, l’Espanya actual senta llur sistema democràtic amb els valors sorgits d’aquell període anomenat -mai millor dit- Transició. Doncs diem “mai millor dit” perquè fou tot menys ruptura democràtica amb la Dictadura del Caudillo por la gracia de Diós. I és que no s’ha d’obviar que a fi de cap fou Franco qui designà el seu successor, i que aquest -el nostre Comte de Barcelona Joan Carles I- anà fent segons s’anaren aconteixent els esdeveniments: des que designà com a Cap de Govern al senyor Arias Navarro, conegut com el carnicerito de Málaga per la repressió exercida en aquesta ciutat amb l’entrada dels nacionals, amb un llegat de més de 20.000 assassinats l’any 1937, fins a llur paper summament ambigu durant el Cop d’Estat del 23-F, en què just un mes abans es reuní precisament a Baqueira Beret amb qui havia estat el seu preceptor durant dinou anys el General Armada, un dels màxims implicats del Cop d’aquell 1981 juntament amb Tejero i Milans del Bosch.
Paradoxes de la història, precisament avui, el dia de la República, una socialista catalana, davant de tota la cúpula militar de l’Estat, se li ha acudit dir: “Viva España y viva el Rey”. Sens dubte aquesta frase estava en el guió, però si més no és sintomàtic del preu de la Transició que hem hagut de pagar tant els catalans i les catalanes com la resta de pobles peninsulars: el silenci i l’oblit. Ni tan sols el PSOE, qui també patí l’amarga derrota de 1939 com la persecució al llarg de la Dictadura, s’ha dignat a proposar un procés democràtic per a una consulta popular sobre el futur de la monarquia al llarg d’aquests 30 anys de democràcia. Alguns diuen: “la Transició fou un èxit”; d’altres: “es féu el que es pogué, ja està bé”. I sí, tornà la democràcia, però també s’esvaïren els somnis de centenars de milers de persones que perderen llurs familiars en el primer camp de batalla contra el feixisme -la Guerra Civil espanyola- i que esperaven molt més d’aquesta democràcia. Nogensmenys, el summum de tot plegat i la manca de respecte pels caiguts sota les bombes de la Legió Condor i els avions italians, com de les 850.000 persones -l’èxode més gran de la història europea- que creuren la frontera entre la nit del 27 de gener i el 10 de febrer de 1939, ha arribat a dia d’avui amb l’aniversari de la República.
Des de les JERC Sants-Montjuïc volem recordar amb aquest comunicat especial a tot l’exili republicà de 1939 i a totes aquelles persones que lluitaren anònimament contra la Dictadura de Franco, i especialment a aquells que ho feren en els complicats anys de la Transició espanyola, on la paraula que millor defineix aquests pocs anys és la de por i terror. Sens dubte condemnem totes aquelles actituds que pretenguin oblidar sota el pretext d’una suposada “reconciliación nacional”, doncs sota aquesta màxima tan sols s’amaga el fet de no volgué anar més enllà: en l’aprofundiment de la democràcia, la recuperació de les il·lusions col·lectives o el restabliment de la llibertat dels pobles i de llur lliure futur. Ja és hora, doncs, de fer un pas endavant.
Visca la República!
Visca la República federal dels Països Catalans!
