2013
Avui us volem presentar la tercera entrevista que hem pogut dur a terme en el marc de la campanya per la igualtat de gèneres. Aquest cop l'hem volgut enfocar una mica més en general i no parlar només dels drets de les dones sinó també entendre les diferències i les anècdotes d'una post guerra que va ser molt dura. Hem entrevistat Roser Homs, una dona de 87 anys que ha viscut gairebé tota la vida al casc antic de Sarrià. Ens relata la seva història, les dificultats i els encerts que van tenir amb la seva germana i la seva mare i les seves perspectives de futur. Volem agrair-li el temps que ens va dedicar tant ella com el seu marit, Ricard Nolla, que també va col·laborar en alguna puntualització històrica. Gaudiu d'aquest escrit que
- Vau venir a viure a Sarrià per algun motiu en concret? Quants anys fa que hi residiu?
Un amic del Ricard (el seu marit) ens va dir que hi havia aquest pis a Sarrià i que a l’escala només s’havia llogat un pis, on hi vivia el fill de l’arquitecte. El vam venir a veure i quan vam veure que tenia terrassa, encara que només tingués dues habitacions, ens va agradar molt. I mira, ja fa 62 anys que som al barri! Aleshores, quan hi vam venir, Sarrià era un poble. Jo enviava a la Roser (referint-se a la seva filla) a comprar figues a primera hora, perquè jo pagava després, més tard, quan baixava a comprar la resta de coses. Vull dir que podies deixar que els nens anessin sols pel carrer perquè gairebé no hi havia cotxes i tothom es coneixia. A mi al barri tothom em diu de tu i pel nom, em diuen Roser. Res de senyora Nolla, jo sóc la Roser. I al barri tots ens coneixem, de tant anys. Encara hi ha bona relació entre les persones del barri i a l’escala hi ha bona convivència, ens portem molt bé tots, ens ajudem i jo si no tinc res a fer, doncs vaig i els ajudo si s’ha d’anar aquí o allà.
- Entenent que vas viure el franquisme de prop, com recordes la situació de la dona en aquella època?
Les dones tenien la feina de cuidar-se de casa, a aquella època amb poc diners compraves de tot, era més barat i eren coses artesanals, d’aquí. Després de la guerra tot va ser diferent, per les dones i per tothom. El Ricard i jo vam deixar d’anar a l’escola perquè no podíem pagar-la i tot es va complicar molt. El meu pare va haver d'anar a Sant Sebastià a treballar de xofer i nosaltres ens vam quedar, a la casa dels senyors pels qui treballava el pare, amb la mare i la meva germana. El pàrquing de què disposaven ens va fer molt servei: va venir el cònsul d’un país sud-americà i ens va demanar si li podíem guardar el cotxe al pàrquing de la casa dels senyors. Li vam dir que si, però que no volíem diners, de cap manera. I en lloc de diners, vam quedar que ens donarien menjar, i cada dia ens portaven 12 panets de Viena a 10 cèntims cada un, a canvi de poder guardar el cotxe al pàrquing. El metge també ens va demanar si li podíem guardar el cotxe, perquè si el deixaves al carrer te’l requisaven. La meva mare va fer igual, va dir que si, però no a canvi de diners. I el metge ens va donar dos talls de roba per fer-nos dos vestits, un per a mi i l’altra per la meva germana. Mentre teníem el pare treballant, amb la meva germana i la meva mare ens espavilàvem com podíem per poder sobreviure, fent pactes per disposar de menjar i cuidant-nos de la casa dels senyors.
- Quan vivies amb els pares, tenies veu i vot a la família?
Decidien pare i mare però si ens havíem de fer un abric, per exemple, doncs el pare deia: “Ens hem d’esperar al mes que ve” perquè ell portava els comptes de casa. I algunes coses les compràvem amb el que guanyàvem nosaltres com podíem. Per exemple: a la botiga de la meva sogra venien gel i a l’estiu el Ricard venia cucs de seda als nens de l’escola que hi havia a la vora, els nens compraven cucs i fèiem el nostre mercat. I amb els diners que va guanyar durant tot l'estiu, es va comprar un abric per l’hivern, que li va costar 80 cèntims de l’època. Jo vaig anar a l’escola de monges i allà parlàvem castellà, però a casa parlàvem català. I ara, hi ha nens i nenes que quan surten de cole parlen en castellà, a vegades els sento parlar en castellà.
- Recordes quan va ser la primera vegada que vas poder votar?
Ui! No me’n recordo! Vaig votar de gran! Ara en tinc 87... Només recordo que sempre he votat a Sarrià.
- Veient a la teva filla i a la teva néta, segur que la seva vida és molt diferent de la teva. Quines diferències destacaries entre les tres generacions?
Sí, la meva filla, la Roser, es va posar a treballar de seguida que va poder, i va treure molt profit d’haver estudiat a l’escola italiana. La seva filla, la Laura, que és la meva néta, si que ha estudiat, és infermera i treballa a quiròfan. Realment la situació ha canviat molt, la Roser (referint-se a la seva filla) va prioritzar la feina abans que els estudis i això li va permetre tenir uns primers ingressos, la Laura en canvi, i pel factor generacional, va preferir estudiar i també li està anant tot molt bé. D'una manera o altra les tres ens n'hem sortit.
- Pel que fa a l'àmbit públic, penses que la creixent presència de dones a l’espai públic és necessària? Ajuda a una normalització dels vostres drets?
A mi això em costa una mica. La meva filla si que ho pensa això, ella creu que les dones són igual que els homes... Però jo això... Jo prefereixo que un conductor d’autobús sigui un home, que un conductor de tren, sigui un home. Tot i que és això que et deia abans, crec que és un tema que depèn de l'edat, a mi em van educar d'una altra manera i sort que la cosa va canviar amb les generacions següents!
- Finalment, com t'imagines la situació de la dona quan assolim l'Estat Propi?
No ho veurem nosaltres, no ho veurem, però serà! Hi ha noies fermes, les dones sembla ser que entenguin més bé la situació, que sàpiguen fer més bé les coses. Als homes els agrada més figurar una mica encara que jo de política no hi entenc res de res. Espero que d'aquí a uns anys, i amb un país nou, la situació de la dona sigui més bona, si més no respecte la que hi ha ara, però que mai retrocedim en aquesta lluita.
