2020
Avui fa tres anys, més de dos milions de catalanes i catalans vam demostrar a la resta de pobles amb i sense Estat quin és el camí per respondre les impotències del present. Avui fa tres anys, vam demostrar que la mobilització ciutadana coordinada amb les institucions és l’única manera d’incidir, condicionar i transformar de manera real les actuals dinàmiques de poder. Avui fa tres anys, vam demostrar que ens mou la voluntat col·lectiva d’emancipació i que posarem les eines que calguin a l’abast de tothom per deslligar lo que estaba atado y bien atado.
Hi ha una reflexió que, si ja se’ns presentava llavors com una evidència irrefutable, davant les evidents complexitats a l’hora de respondre als efectes de la pandèmia de la Covid-19 sobre l’estat de les coses, sobre les característiques socials, econòmiques i polítiques del món que ens ha tocat viure, se’ns presenta encara més necessària de ser plantejada, debatuda i abordada. Si, com diria Tokatlian, actualment vivim en temps de crispació i antagonisme, marcats per un sistema sobrecarregat amb un excés de contradiccions, pressions i dilemes que, més d’hora que tard, requeriran d’un ajustament; si en tots els nivells de govern, de manera intensa i simultània, creixen i s’entrecreuen les friccions, els perills, les lluites, els dissensos i la hostilitat, com han de ser les solucions que podem oferir les organitzacions juvenils, els moviments i les entitats socials o els partits que ens estem socialitzant en aquest món tan incert?
Com a jovent que, al mateix temps que organitzat, estudiem i treballem alhora per un nivell de sous que no ens permet emancipar-nos (la qual cosa a vegades s’oblida quan se’ns estigmatitza des d’alguns mitjans de comunicació de manera irresponsable), som conscients de que les nostres propostes per millorar la nostra ciutat, el nostre país i el món que ens ha tocat viure només poden passar per tres perspectives que són inherents a la nostra acció social, sindical i política: municipalisme, consciència de classe i solidaritat internacional. Aquestes maneres de veure les relacions de les quals en formem part tant de manera activa com de manera passiva són claus, des del nostre punt de vista, a l’hora de plantejar respostes adients a les problemàtiques i oportunitats que enfrontem com a col·lectiu. D’aquesta manera, actuem des de la necessitat construir consensos i de ser útils per la gent com nosaltres, des de la posada en valor de la diversitat que ens enriqueix, posant sobre la taula tant la capacitat organitzativa com la intel·ligència col·lectiva per resoldre els problemes derivats de les dues crisis que ens ha tocat viure en la nostra curta vida. Dues crisis que ho han estat perquè no hem estat preparats, perquè no érem prous per haver parat els peus a tots aquells que ens han empobrit en tots els sentits.
Tal i com reflexiona en Jordi Cuixart al més que conegut Ho tornarem a fer, “no hi ha cap justificació ni cap excusa per transigir o mostrar-se equidistant davant la violació de drets i llibertats. No és possible mantenir-se indiferent davant del retrocés en l’aspiració a una societat més justa i lliure”. Avui, més que mai, creiem que és un dia per recordar a tots aquells que ens estigmatitzen quan els interessa que seguim aquí, que seguim treballant en projectes locals, nacionals i internacionals que aviat veuran la llum. Que qui calla, atorga; que seguim aquí per no només denunciar injustícies, sinó per desenvolupar les respostes necessàries que dibuixin una sortida a l’Interregnum actual. Avui, més que mai, volem seguir dient a tot aquell que ens vulgui escoltar que treballar incansablement i posar al centre que participar de tot allò que ens interpel·la, de tot allò que ens és comú, és innegociable si volem realment ser protagonistes d’uns canvis que només podem liderar nosaltres: el jovent que estudia, que treballa i que sap que és responsable de garantir que ningú s’ofegui al Mediterrani, que ningú es quedi enrere en oportunitats de créixer humanament u organitzar-se social i políticament per decidir sobre el que és seu i que ningú, ni les seves dades, ni la seva pròpia pobresa siguin objecte de negoci i enriquiment de grans empresaris i grans corporacions que després maquillen les seves atrocitats amb una mica de caritat en forma de donacions o bones cares.
En el món que concebem, en el món que fem avui i ara, no hi ha lloc per aquells que entenguin les relacions socials, econòmiques i polítiques per mitjà de l’explotació dels cicles de pobresa pel seu propi benefici. Així, tot el que fem ho fem sense deixar un sol centímetre al feixisme, al racisme o al masclisme en les seves múltiples formes. Així, treballant i participant en el mentrestant que hi ha entre l’avui i els anhels, posant al centre la consecució d’unes condicions laborals dignes i d’una igualtat real en l’accés als serveis públics per a tothom, construïm i construirem la Terrassa republicana i la República catalana que anhelem. I hem de fer-ho ara, quan el que està constituït està en crisi; quan el que està per constituir, està en construcció.
Està a les nostres mans.
PD: Esperem contrapropostes.
Alex Aranda
Repressió 1O