2021
La secretària de Campanyes i Feminismes del Jovent Republicà del Baix Llobregat, Laura Gallegos, escriu un article en motiu del dia de la classe treballadora on explica la seva visió com a dona jove respecte les espectatives de les joves en matèria laboral i la lluita de la nostra classe!
Fa més de cent anys que l’1 de maig és dia de reivindicació i lluita. És dia de reclamar els drets de la classe treballadora i d’exigir el compliment de les obligacions dels empresaris. Podria semblar, que amb tants anys de reclamació, la situació hauria millorat molt i gaudiríem de tots els drets. Tanmateix, la realitat és que, tot i que les condicions laborals de les persones treballadores són millors que fa cent anys, seguim ensopegant amb els mateixos problemes que deriven d’un mateix origen: la necessitat imperiosa d’acumular riquesa que generi més riquesa.
Jo sóc una dona jove i estudiant de belles arts. He tingut dues feines diferents en la meva curta vida laboral: cambrera a un McDonald’s i mestre d’extraescolar de dibuix a nens de primària. Podíem dir que encara no he patit els abusos que molts altres poden haver patit, però el tema és que això ho puc afirmar per dos fets. El primer, és perquè porto pocs anys treballant, el que significa que és qüestió de temps que aquests abusos m’arribin. El segon, és perquè sóc una persona blanca, cis i hetero.
El sistema en el que vivim, juntament amb el fet que la meva posició en ell és com a dona, jove i del sector cultural, fa que l’abisme post-estudiantil es presenti molt aclaparador. És trist i indignant ser conscient que la realitat és que estem condemnats a viure en la precarietat i en la falsa promesa que la riquesa es guanya amb l’esforç i la persistència. Se’ns ven un mite de l’emprenedor que tot ho pot i és capaç d’aconseguir viure en la abundància, la riquesa i, per tant, la tranquil·litat (això si, només si té sort i, a més, es passa cinc anys treballant disset hores al dia cada dia), quan la realitat és que la majoria dels anomenats emprenedors ja tenen diners i un coixí perquè, si el projecte no els hi funciona, el puguin llençar a les escombraries i començar un altre.
Aquesta ràbia pel futur no és una qüestió aïllada en mi. Jo, com totes les joves de classe treballadora de la comarca compartim el mateix sentiment, sobretot quan ens arriben notícies com la mort d’un jove de 19 anys a Cornellà a causa d’un accident laboral el passat 1 de maig. Aleshores la inseguretat per obtenir o mantenir una feina, es junta amb el risc de patir un accident en ella. Al Baix Llobregat, això ho vivim de molt a prop, i més ara, que amb la pandèmia la situació de les falses autònomes (com les persones que treballen com a riders) o les treballadores de la llar (moltes vegades sense contracte), s’ha convertit en una realitat que tenim normalitzada. En el seu cas, si passa qualsevol cosa ningú es responsabilitza ni ho reconeix.
I normalitzar la nostra precarietat és l’últim que podem fer. Més enllà de l’1 de maig, les joves ens hem de queixar, reclamar i prendre uns drets que la realitat que se’ns ha vingut donada i qui té el capital no ens vol deixar tenir. És important no oblidar que no estem sols en la lluita. Comptem amb sindicats, partits polítics i la nostra pròpia xarxa personal que estan al nostre costat per recolzar-nos. Perquè la classe treballadora no som individus que casualment tenim les mateixes problemàtiques, sinó que les tenim perquè el capital vol que les tinguem. I només organitzant-nos vencerem.