< Tornar enrere

ACTUALITAT: OPINIONS

29.04
2016
Els drets dels treballadors, per llei

"El legislador entén que entre empresari i treballador, és molt complicat que es produeixi un contracte en igualtat de condicions, donat que una de les parts té tot el poder, i l'altra, tota la necessita".
Article d'opinió del portaveu de les JERC de la Catalunya Central, Josep Arisa.

El dret laboral és la branca de l'Ordenament Jurídic que regula les relacions que es produeixen en l'àmbit del treball, amb especial atenció al vincle obrer – patró. Per quina raó aquestes relacions no es regeixen pel Codi Civil com qualsevol altra obligació o contracte? La resposta, ras i curt, és que el legislador (tot i que sovint ho dissimula molt bé) entén que entre empresari i treballador, és molt complicat que es produeixi un contracte en igualtat de condicions, donat que una de les parts (empresari) té tot el poder, i l'altra (treballador), tota la necessitat. En altres paraules, el dret del treball té un esperit tuïtiu, està pensat per protegir als treballadors com a contrapunt del desequilibri evident entre les parts contractants. Com a conseqüència, podem observar com els contractes de treball troben limitada la llibertat de contractació. Caricaturitzant: seria il·legal agafar una persona perquè treballés 80 hores a la setmana a canvi de 200 euros al més per molt que aquesta manifestés el seu "consentiment".

La legislació laboral és una de les matèries fetitxistes que mai cap majoria parlamentària es descuida de reformar. La justificació o pretext (a judici de cadascú) de totes i cadascuna d'aquestes modificacions és la lluita contra l'atur (d'altra banda, inherent al liberalisme econòmic). La realitat però, és que totes les modificacions en matèria laboral produïdes durant els darrers 35 anys, no només comparteixen pretext sinó que segueixen també una mateixa direcció: la desregulació.
Primer, es va introduir la contractació temporal, flexibilitzant l'entrada al mercat de treball. A continuació, es va tendir a convertir en disponible la legislació aplicable a les relacions laborals, és a dir, que bona part de les lleis que regien les relacions laborals van deixar de ser d'obligat compliment. Un cas paradigmàtic d'aquesta reforma va ser el canvi en el preu de l'hora extraordinària, que va passar de ser d'"almenys el 175%" del preu de l'hora ordinària, a com a mínim el mateix que aquella, és a dir que d'un dia per l'altre es va devaluar un 37,5% el preu mínim de l'hora extraordinària a cop de reforma.
Finalment, ara i des de finals dels 90, estem en el camí de flexibilitzar (facilitar, potenciar, abaratir) la sortida del mercat de treball o, dit sense eufemismes, els acomiadaments. Un cas molt il·lustratiu és el "contrato de fomento del empleo" introduït per Aznar, que reduïa la indemnització per acomiadament improcedent dels joves (entre altres col·lectius) de 45 a 33 dies de salari per any treballat. Aquesta mesura va ser tolerada per Zapatero i ampliada per Rajoy, que va tenir la deferència d'estendre-la al conjunt de la població. Un altre exemple flagrant, és el "contrato indefinido de apoyo a los emprendedores" que permet, des del 2012, contractar un treballador o treballadora i imposar-li un període de prova d'un any. És a dir que es pot contractar algú i fixar per contracte que durant el primer any l'empresari tindrà la facultat d'acomiadar-lo sense abonar ni un sol euro d'indemnització –liquidant, de passada, l'exigència de causalitat imposada als acomiadaments-.

Hi haurà qui afirmarà que aquest procés de desregulació evident de les relacions laborals no provoca indefensió als treballadors perquè existeix la negociació col·lectiva (la negociació sindicats-patronal) que els protegeix. Tanmateix, la legislació laboral té l'objectiu d'assegurar aquells drets laborals que, més enllà dels acords a què s'arribi en cada sector o empresa, com a societat considerem que cap persona sota cap circumstància hauria de perdre. En aquest sentit, cal tenir en compte que, el que no garanteix la llei, difícilment serà universalment garantit per ningú. I no podem obviar que estan en joc les necessitats materials les persones: el descans, la seguretat, l'accés a un habitatge i fins i tot la mera subsistència. Les conseqüències de desregular en aquest àmbit es poden observar, per exemple, atenent al nombre de treballadors que han aconseguit, bé negociant col·lectivament bé de forma individual, un acord amb el seu empresari pel qual el preu de la indemnització per acomiadament improcedent es mantingui als 45 dies per any treballat. Aquest nombre, descomptada l'alta direcció, tendeix a zero.

En cap cas les paraules escrites fins aquí pretenien relativitzar la importància de l'acció sindical. De fet, és evident que les garanties que ofereix la legislació d'un estat social i els fruits de l'acció sindical tenen el mateix punt de partida, que és la història de la lluita obrera. L'objectiu de qui escriu no és altre que posar sobre la taula la idea que qualsevol negociació de condicions de treball, sempre parteix d'un terra que és el mínim exigit per llei. Cal que siguem conscients que aquest terra cada vegada està més avall i que cada vegada costa més negociar a l'alça. De fet, a vegades costa tant que alguns s'han de posar de puntetes per arribar a respirar quan s'acosta el dia 30.

Josep Arisa