< Tornar enrere

ACTUALITAT: OPINIONS

06.11
2011
A Madrid...

Quan la gent em pregunta sobre la meva estada a Madrid, jo sempre començo el meu relat resumint en una frase la meva experiència: Vaig anar a Madrid essent independentista i en vaig tornar encara molt més independentista. Allà vaig poder comprovar que els espanyols no és que no entenguin “el fet català”, com els hi agrada anomenar-ho en ells. Sinó que han fet números i han vist clarament que no els surt a compte. Portem masses anys intentant que ens entenguin, fent pedagogia i pidolant perquè ens retornin una part del que és nostre. I ara és el moment que hem de dir prou. Perquè ara som més que mai, i perquè el context no ens deixa més remei. Amablement i de forma amistosa, però els espanyols han d’entendre que nosaltres marxem, o que ells s’han d’emancipar, com prefereixin. Que serem bons veïns i col·laborarem, però de igual a igual. Els hi hem donat moltes oportunitats, i ens han demostrat que la única manera d’entendre’ns és estan separats.


Ens trobem en un moment vital pel futur del nostre país. Per una banda, s’ha esgotat i visibilitzat completament la fi de l’era autonomista (i per tots aquells romàntics, la federalista també). Tots els esforços que s’han fet, tots iniciats des de Catalunya, per construir un nou marc de relacions còmode per a totes dues parts, ha fracassat per l’actitud irrespectuosa i centralista d’Espanya. Per altra banda, hem de tenir claríssim que Catalunya no pot sortir de la crisi arrossegant Espanya.

L’atur a l’octubre d’aquest any s’elevava a 615.600 persones, que significa que gairebé 20 de cada 100 persones del nostre país estan sense feina. Si ens referim als joves de 16 a 24 anys el percentatge s’eleva fins el 43%. Si seguim aquesta tendència aviat la meitat dels nostres joves estaran aturats. No és estrany que fins i tot el Fons Monetari internacional (FMI) el maig d’aquest any alertés a l’Estat espanyol del perill que puguem parlar aviat d’una “generació perduda”.

Segons un estudi de la Fundació Cecot del juliol d’aquest any, hi ha actualment 42.000 joves catalans vivint a l’estranger (sense comptar els viatgers o estudiants). Pràcticament s’ha doblat la xifra en els últims anys. Aquest fet no ha de ser un problema, sinó una experiència enriquidora a nivell personal i positiva pel nostre país si podem assegurar el retorn d’aquests joves, en la majoria dels casos altament qualificats. Catalunya no es pot perdre aquesta fugida de talent tan considerable, és vital que es creïn les bases per poder oferir-los oportunitats laborals atractives per quan vulguin retornar.

Així, la conclusió és clara a Madrid cal anar a treballar-hi amb la única fita de la independència.

Carme Chacón, la candidata socialista, i encara actual Ministre de Defensa, que es va manifestar a favor de la sentencia del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’autonomia i que representa l’ala espanyolista del PSC no defensarà els interessos del nostre país. En la seva campanya diu que vol anar a Madrid a defensar Catalunya, mentre que fins ara el que ha defensat és l’exercit espanyol.

També és important recordar, com en l’anterior legislatura, quan era ministra d’habitatge, va mostrar la seva frivolitat, utilitzant sense cap mena d’escrúpol les esperances dels joves en poder-se emancipar dignament. Va impulsar una renda d’emancipació mal plantejada, mal gestionada i sobretot pensada en una única finalitat clarament electoralista. Aquesta ajuda que es va vendre a bombo i plateret (com la gran part de mesures socialistes), ha estat un frau del que han estat víctimes molts joves. Especialment els catalans (no ens hauria d’estranyar). A Catalunya, l’any 2009 havien demanat l’ajuda 43.659 joves, però més de la meitat estava pendent de pagament. Un percentatge superior al de la resta de l’Estat.

Això sí, cal reconèixer algun mèrit a la “jove promesa socialista” i és que fins i tot en època de crisi ha aconseguit augmentar el pressupost del seu ministeri. Una notícia decebedora, si tenim en compte que al principi de la crisi Alemanya va retallar un 40% el seu pressupost de Defensa, i en canvi el govern espanyol l’ha augmentat.

Convergència tampoc ens pot inspirar gaire confiança si el seu portaveu a Madrid és Josep Antoni Duran i Lleida, que ha manifestat en més d’una ocasió el seu rebuig a la independència.

A l’abril d’aquest mateix any, en el marc de la consulta sobiranista de Barcelona (que precisament Alfred Bosch liderava), va contradir a Mas dient “La independència no està en el programa electoral de CIU”.

El cap del grup convergent a Madrid ha de fer reflexionar a votants convergents, (i fins i tot a gent que es senti còmode amb l’actual govern) ja que aquest no és el perfil que necessitem per plantar cara al govern espanyol en benefici del govern català.

No dubto que a convergència, i fins i tot a Unió, hi hagi gent honesta que treballi pel benestar del país. Ara, jo que he pogut veure de prop “l’activitat parlamentària” de Durant i Lleida us puc assegurar que aquest no és el seu cas.

Duran porta masses anys essent diputat, s’ha convertit en un “home d’estat”. De fet, quan passes un temps allà te n’adones que n’hi ha unes quantes de persones que porten tants anys entre moqueta vermella i decoració casposa (de veritat no trobo cap altra adjectiu que li escaigui tant) que viuen en una realitat paral·lela. No tenen ni idea de les dificultats per les que estem passant la gent normal del nostre país. I molt menys els joves. Ell, forma part de l’establishment polític espanyol i per tant és incapaç d’enfrontar-s’hi i plantar-los cara.

Mai s’atreviria a dir tan clarament com ho va fer Alfred Bosch, el passat dimecres al Cercle d’Economia que per acabar amb el dèficit no fa falta acabar amb l’Estat del Benestar, sinó que podem començar per eliminar ministeris que actualment no tenen competències com Cultura, Educació, Salut i Agricultura. Salut és una competència transferida a les comunitats autònomes des de fa uns quants anys, doncs com és que encara estem pagant tota la infraestructura ministerial? (els edificis glamorosos i sobretot tota l’estructura de càrrecs polítics i funcionarials)

Per tant, tal i com començava, vull insistir que l’estratègia de la pedagogia al congrés espanyol, ja ha passat. Ja ha fracassat masses vegades. Necessitem una veu independentista que parli clar i català, i que els hi digui en representació de tota la bona gent d’aquest país, que som molts els que hem dit fins aquí. Que ja n’hi ha prou. Necessitem precisament una veu que es va alçar de la societat civil en les consultes per la independència i que va convertir en un èxit rotund la consulta de la capital del país, aquella que inicialment era més complicada.

Necessitem que ara l’Alfred Bosch i la candidatura d’ERC, plataforma sí i Reagruapament tingui la força per assumir el repte també complicat de seguir els passos cap l’alliberament econòmic i social. Necessitem que l’Alfred Bosch segueixi escrivint, aquest cop però, escrivint l’historia de la separació de l’estat espanyol i el nostre camí cap a la llibertat .

Laia Cañigueral
  • Laia Cañigueral
  • Diputada de les JERC al Congrés durant el període 2004-2008
  • 26/01/2022
  • t: @
  • b: