2020
Hi ha una pandèmia mundial, i tenim por. Hi ha un virus que es contagia ràpid, que causa morts, i tenim por. Estat d’alarma, confinament, mesures restrictives, distanciament social, discurs bel·licistes, restricció de moviment, restricció del dret a manifestació, propaganda policial, higiene i desinfecció. Tenim por, molta por. Quina societat en sortirà de tot això? Una societat avançada, democràtica, lliure, crítica? O una societat amb por, que viu sota mesures que els distancia amb els altres, que els controla sota l’amenaça de la por? Volem aquesta societat?
Jo no he llegit la novel·la 1984 d’Orwell. Tampoc soc coneixedor de grans o petites teories al voltant de la seguretat. Tampoc hi entenc de polítiques de sanitat. Soc una persona qualsevol, que mira les notícies, que llegeix diaris, que escolta als càrrecs polítics com diuen que cal aplicar mesures restrictives a les nostres vides; o al contrari, menyspreen aquestes polítiques en nom de la llibertat. Intento reflexionar sobre cap a on ens poden portar les conseqüències de la pandèmia i les decisions polítiques que s’estan prenent. És en aquest punt que, amb tot aquest panorama, em pregunto de quina manera en sortirem d’aquesta situació. Quina serà la normalitat a partir d’ara? Quina serà la normalitat després de la nova normalitat? Em preocupa que d’aquí en surti una societat que visqui sota l’amenaça d’una por permanent, una societat que necessiti desinfectar-ho tot, una societat de materials d’un sol ús per a la protecció momentània mentre es realitza qualsevol activitat, una societat amb mascaretes. Una societat aïllada dels altres, una societat amb relacions socials darrera d’una pantalla i d’una càmera, sense comerç local, amb relacions mercantils online, amb teletreball, amb zones recreatives restringides. Un món amb cita prèvia, on l’espontaneïtat es substitueixi per a la previsió.
És espantós un món excessivament controlat, on la crítica sigui prohibida per evitar notícies falses, on la propaganda i els missatges governamentals siguin la norma, on els mitjans independents no hi tinguin lloc. És espantosa una educació sense valors, on l’únic contacte amb l’educador sigui per internet, on la màxima preocupació sigui controlar que cap alumne copiï un examen, on el coneixement i la reflexió passin a un segon terme per poder prioritzar que no es facin trampes.
M’espanta un món on l’extrema dreta està en auge. I en aquí, les esquerres i les forces progressistes no podem caure en la trampa de regalar el discurs dels drets i llibertats. No podem caure en la trampa de restringir el dret a manifestació, de restringir la crítica. Hem d’evitar que l’extrema dreta abanderi aquests discursos, perquè son ells qui tard o d’hora els acabaran restringint, ho hem vist a Hongria. On, per cert, la Unió Europea segueix mirant cap a una altra banda. La llibertat de l’extrema dreta és una falsa llibertat.
Hem de decidir cap a on volem avançar: cap a la societat de la por, o cap a la democràcia del futur. Volem una societat estancada, en crisi permanent? O volem una democràcia amb un poder de base, justa i solidaria? Ens trobem en un moment en què cal que ens posicionem, que prenem partit. Hem de buscar una societat amb tots els drets, ecologista i sostenible. Amb uns poders públics forts, amb més inversió a la sanitat i a la educació, on la responsabilitat col·lectiva passi per sobre de l’ordre públic i de les restriccions. Hem d’avançar cap a un món que aposti per l’economia col·laborativa, que abandoni el capitalisme i les contradiccions que aquest sistema injust suposa. Que combati els discursos simplistes que al final acaben suposant la pèrdua de drets. Després d’aquesta situació, a la futura normalitat, caldrà teixir noves aliances, caldrà apoderar territoris i col·lectius de persones. En definitiva, construir un nou paradigma de suport mutu que englobi conceptes tan essencials com la solidaritat, l'ajuda, el recolzament, o les cures. Tot un plantejament amb un únic objectiu: erosionar i finalitzar amb aquest sistema de valors imperant, resumit en la individualitat i les relacions mercantils deshumanitzadores. Avançar cap a una verdadera pàtria de la humanitat i que dignifiqui el treball. Hem de reflexionar, de manera col·lectiva, sobre quin és el futur que ens espera i quin és el futur que volem.
