10.11
2011
2011
De les responsabilitats i compromisos davant la crisi
De la mateixa manera que mai no m’hagués atrevit a demanar responsabilitats al meu avi per haver perdut la guerra contra Franco perquè sé que ell, com milers de joves catalans, va anar al front a defensar la República, confesso que actuo pensant que allò que ens pertoca és ara donar la cara davant de l’escac present a què som sotmesos com a societat, però també pensant amb les noves generacions.
Lluitem justament perquè la partida no acabi amb escac i mat. Ens comprometem perquè no passi que les generacions que vindran no puguin retreure’ns que no vam donar la cara per salvar els drets socials i per renunciar a conquerir-ne de nous, d’haver renegat de la imprescindible necessitat de socialitzar la riquesa a través de l’estat social, i de defallir en l’anhel de la República Catalana.
L’estat social construït a base de dècades de lluita i de progrés del pensament social es troba en estat de setge. Les estructures públiques que s’han anat bastint en pro de la socialització de la sanitat, l’educació, les prestacions socials ja formen part de la penyora que volen que paguem per canviar el sentit de la conjuntura econòmica. D’aquí la importància de no perdre la batalla ideològica que pretén fer creure a la societat, a les classes populars, que estem pagant els nostres propis excessos, que som els responsables de la crisi. Acceptar-ho significa assumir la penitència imposada per als qui van originar la crisi, tot beneficiant-se’n fent grans acumulacions de capital, que, ara, justament pretenen mantenir en un escenari postcrisi adient.
De fet, els surt a compte una societat dualitzada, descohesionada. Es ben barata, tan sols els caldrà ampliar els pressupostos destinats als exèrcits, a les policies, a la construcció de presons i a la caritat cristiana. I desplegar totes les potencialitats per determinar el pensament de la ciutadania, fer arrelar en els imaginaris de les persones que el futur és només dels qui s’”espavilen”... El campi-qui-pugui, en definitiva.
Aquesta és la societat antirepublicana que ens tenen dissenyada. Una sanitat que acabarà condicionant l’esperança de vida en funció de la renda, un sistema escolar públic guetitzador, un sistema públic de pensions prou prim com perquè s’estimuli suficientment els plans privats i unes relacions laborals basades en la precarietat contractual i salarial. Tot plegat al servei d’una economia low cost que no podrà garantir la sostenibilitat i viabilitat econòmica país.
Setge i escac, certament, a la societat republicana que conforma el nostre ideal. Per això, cal saber combinar la contestació i la rebel·lia del pensament i de l’acció amb la lluita política. Benvingudes les noves mobilitzacions que han fet que milers de joves descobrissin que eren fills de la classe treballadora i no pas burgesos. Benvinguda la mobilització que ha permès ser conscients que els avenços socials no van caure del cel, sinó que han costat dècades de sofriment, compromís i dolor.
Retrobats tots en el compromís social i nacional en pro de la justícia i la felicitat presents i de la dels qui ens succeiran.
L’estat social construït a base de dècades de lluita i de progrés del pensament social es troba en estat de setge. Les estructures públiques que s’han anat bastint en pro de la socialització de la sanitat, l’educació, les prestacions socials ja formen part de la penyora que volen que paguem per canviar el sentit de la conjuntura econòmica. D’aquí la importància de no perdre la batalla ideològica que pretén fer creure a la societat, a les classes populars, que estem pagant els nostres propis excessos, que som els responsables de la crisi. Acceptar-ho significa assumir la penitència imposada per als qui van originar la crisi, tot beneficiant-se’n fent grans acumulacions de capital, que, ara, justament pretenen mantenir en un escenari postcrisi adient.
De fet, els surt a compte una societat dualitzada, descohesionada. Es ben barata, tan sols els caldrà ampliar els pressupostos destinats als exèrcits, a les policies, a la construcció de presons i a la caritat cristiana. I desplegar totes les potencialitats per determinar el pensament de la ciutadania, fer arrelar en els imaginaris de les persones que el futur és només dels qui s’”espavilen”... El campi-qui-pugui, en definitiva.
Aquesta és la societat antirepublicana que ens tenen dissenyada. Una sanitat que acabarà condicionant l’esperança de vida en funció de la renda, un sistema escolar públic guetitzador, un sistema públic de pensions prou prim com perquè s’estimuli suficientment els plans privats i unes relacions laborals basades en la precarietat contractual i salarial. Tot plegat al servei d’una economia low cost que no podrà garantir la sostenibilitat i viabilitat econòmica país.
Setge i escac, certament, a la societat republicana que conforma el nostre ideal. Per això, cal saber combinar la contestació i la rebel·lia del pensament i de l’acció amb la lluita política. Benvingudes les noves mobilitzacions que han fet que milers de joves descobrissin que eren fills de la classe treballadora i no pas burgesos. Benvinguda la mobilització que ha permès ser conscients que els avenços socials no van caure del cel, sinó que han costat dècades de sofriment, compromís i dolor.
Retrobats tots en el compromís social i nacional en pro de la justícia i la felicitat presents i de la dels qui ens succeiran.
