2018
Escoltar les històries de la gent gran et fa adonar de com han canviat les coses, però en realitat, si t’hi pares a pensar, no són tan diferents. O sí?
La meva àvia m’ha explicat més d’un cop com anava a la festa major del poble del costat i arribava a casa a les 6, just a l’hora d’anar a engegar les vaques. O l’avi del súper on vaig treballar, de Riudarenes, em parlava sempre de com quedaven per festejar amb la seva dona quan ella sortia de la feina que tenia en un balneari de Caldes.
En essència, aquestes experiències no disten massa de les vides que tenen els joves avui en dia, però tots dos em posaven un èmfasi especial en comentar un detall: com es desplaçaven. Ho feien a peu o en bicicleta, alguns cops agafaven aquell tren que passava dos cops al dia. Molt pocs privilegiats podien fer ús d’un automòbil propi. “I ara ningú sap anar enlloc sense el cotxe”, em deia l’avi, i quanta raó que té.
El cotxe s’ha convertit en el mitjà de transport hegemònic, i la majoria dels plans d’urbanisme i la gestió d’infraestructures s’han encarregat que sigui així, de manera que en alguns casos és l’única manera d’arribar al nostre destí. El cotxe crea una necessitat individualitzada de consum enlloc de compartir despeses, i és innegable la seva immensa repercussió en tot tipus de sectors productius. Així doncs, crec que és més que evident que respon a la perfecció als interessos del sistema capitalista on vivim, però té uns grans desavantatges: d’entrada, que no és el model de transport més sostenible del món, tant per les emissions generades com per la gran xarxa de carreteres necessària, a més, quan hi ha una gran concentració de vehicles es generen embusos i aparcar es torna un problema.
Però més enllà d’això, hem de tenir present que els cotxes no són accessibles per tothom, no només perquè el cost de compra i manteniment és molt elevat, sinó perquè una part de la població directament no els pot utilitzar: els joves menors de 18 anys o persones amb algun tipus de diversitat funcional que els impedeix poder conduir, per exemple.
Per arribar a la feina, per poder gaudir dels serveis, per les relacions personals, per oci… Són desplaçaments habituals i necessaris que afecten de manera determinant les nostres vides. Garantir el dret a la mobilitat és garantir la igualtat d’oportunitats i ajuda a disminuir els desequilibris territorials. Per això és essencial oferir un transport públic de qualitat i amb uns preus assequibles, que respongui de veritat a les necessitats de la població; i a llarg termini, replantejar la distribució dels nuclis urbans, procurant disminuir la predominància del vehicle privat i donar més protagonisme a altres mitjans.
El territori de comarques gironines és extens i dispers, i una xarxa de transport radial, que no té en compte les afinitats que hi pot haver entre nuclis més petits fa que trajectes senzills es tornin llargs i cars per culpa dels transbords. Cal un bon estudi de les necessitats i preferències de la població per saber si algunes noves línies són viables. Alhora, augmentar la freqüència de pas i ampliar els horaris pot fer que apareguin més usuaris perquè el transport públic es torna una alternativa més pràctica i atractiva un cop tens més marge de maniobra. Això ha d’anar acompanyat de la resolució de les deficiències de la xarxa de transports (retards habituals, vehicles en mal estat...) i d’una baixada de les taxes, perquè és escandalós que agafar el cotxe tot sol per moure’t fins a Girona surti més econòmic que comprar un bitllet d’anada i tornada en tren o autobús.
Fomentar i donar facilitats per fer ús de la bicicleta, no només als centres de les ciutats, sinó especialment com a mitjà entre diferents nuclis d’una conurbació o pobles propers també és una millora que es podria fer des de les administracions.
Des de la ciutadania també es poden generar solucions, com per exemple, utilitzar les TIC per generar borses de cotxes compartits que ajudin a trobar persones amb qui realitzar un trajecte habitual. Una que ja està en funcionament a diverses universitats és la plataforma Fes edit, que posa en contacte estudiants que vulguin desplaçar-se fins a classe de forma pràctica i sostenible.
Cal replantejar el model de transport actual basat en el cotxe que és excloent i no respecta el medi ambient i avançar cap a un nou sistema on el transport col·lectiu tingui molt més protagonisme. Per fer això cal una gran inversió pública, però que no ens aturi a idear noves maneres de moure’ns, des del jovent tenim molt per fer.
