11.11
2010
2010
El procés d'independència ja ha començat
Els darrers mesos han confirmat la victòria ideològica de l'independentisme. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut ha segellat la fi de la via autonomista i la constatació que ja no hi ha més “peix al cove” possible, ja que Espanya no accepta a Catalunya tal com és i tal com decideix ella mateixa.
Moltes persones que fins fa pocs anys creien en el procés autonòmic i que fins i tot van donar suport a l'Estatut raquític que ens va venir de Madrid, ara han passat a defensar la independència com l'única opció possible. Benvinguts siguin, i cal recordar que l'independentisme no neix amb la manifestació del 10 de juliol (impulsada per Òmnium, amb treball conjunt amb Esquerra des de molts mesos abans) ni amb la sentència del TC. Des fa una colla d'anys, Esquerra i les JERC hem anat treballant per estendre la proposta independentista, traient-la de la perifèria política i social i posant-la al centre l'agenda política. Amb l'augment de la capacitat d'influència de l'independentisme d'esquerres, hem iniciat el camí cap a la independència.
L'esgotament de la via autonomista era un dels requisits per a crear una massa crítica suficient per iniciar el procés d'independència. Aquesta ha estat un dels èxits potent en els darrers 7 anys: hem posat damunt la taula les contradiccions de l'actual marc constitucional i hem cremat, a velocitat de creuer, la credibilitat de qualsevol proposta de “peix al cove”.
I més enllà del combat ideològic, en aquests darrers anys hem iniciat el procés d'independència treballant en quatre reptes estratègics. El primer d'ells és el manteniment de la cohesió social, car un país dividit en dues comunitats nacionals (com al País Basc, o a Irlanda del Nord) no pot afrontar un procés d'independència amb garanties. A Catalunya, la cohesió nacional i social es basa en el català com a llengua comuna, i d'aquí sorgeix el paquet legislatiu de defensa del català més potent de la història catalana: llei del cinema, llei d'acollida, llei del codi de consum, llei d'educació...
El segon repte estratègic és una economia competitiva que depengui menys del mercat espanyol. Amb polítiques d'internacionalització per a les petites i mitjanes empreses (amb un augment del 38% de les exportacions del 2003 al 2008), hem aconseguit que el mercat espanyol ja no sigui el principal mercat dels nostres productes. Aquest resultat, que és bo per a la nostra economia d'avui, també és la garantia de la fi del xantatge comercial a que Espanya ha sotmès Catalunya cada vegada que volia augmentar la seva llibertat nacional.
El tercer repte és el reconeixement internacional. Per primera vegada a al història, Catalunya compta amb un equip de diplomàcia oficial a les principals ciutats del món: Londres, Berlín, París o Nova York en són exemples molt clars. Les delegacions de la Generalitat arreu han permès internacionalitzar la causa catalana, i impulsar el coneixement de la nostra realitat econòmica, social, lingüística i nacional als països que seran determinants per al reconeixement internacional de la República Catalana.
El quart i darrer repte és la construcció de la majoria social per la independència. I aquest és l'objectiu més enllà dels comicis electorals. L'esforç extraordinari d'Esquerra dels darrers anys ha de permetre que l'independentisme continuï marcant l'agenda política. L'avenç de l'independentisme no s'entendria sense l'aportació d'Esquerra i les JERC, i ens cal ser forts la propera legislatura per evitar que sigui la reacció espanyolista o el conformisme de CiU i PSC els qui determinin el nostre futur. Ho tenim, cons, a les nostres mans.
L'esgotament de la via autonomista era un dels requisits per a crear una massa crítica suficient per iniciar el procés d'independència. Aquesta ha estat un dels èxits potent en els darrers 7 anys: hem posat damunt la taula les contradiccions de l'actual marc constitucional i hem cremat, a velocitat de creuer, la credibilitat de qualsevol proposta de “peix al cove”.
I més enllà del combat ideològic, en aquests darrers anys hem iniciat el procés d'independència treballant en quatre reptes estratègics. El primer d'ells és el manteniment de la cohesió social, car un país dividit en dues comunitats nacionals (com al País Basc, o a Irlanda del Nord) no pot afrontar un procés d'independència amb garanties. A Catalunya, la cohesió nacional i social es basa en el català com a llengua comuna, i d'aquí sorgeix el paquet legislatiu de defensa del català més potent de la història catalana: llei del cinema, llei d'acollida, llei del codi de consum, llei d'educació...
El segon repte estratègic és una economia competitiva que depengui menys del mercat espanyol. Amb polítiques d'internacionalització per a les petites i mitjanes empreses (amb un augment del 38% de les exportacions del 2003 al 2008), hem aconseguit que el mercat espanyol ja no sigui el principal mercat dels nostres productes. Aquest resultat, que és bo per a la nostra economia d'avui, també és la garantia de la fi del xantatge comercial a que Espanya ha sotmès Catalunya cada vegada que volia augmentar la seva llibertat nacional.
El tercer repte és el reconeixement internacional. Per primera vegada a al història, Catalunya compta amb un equip de diplomàcia oficial a les principals ciutats del món: Londres, Berlín, París o Nova York en són exemples molt clars. Les delegacions de la Generalitat arreu han permès internacionalitzar la causa catalana, i impulsar el coneixement de la nostra realitat econòmica, social, lingüística i nacional als països que seran determinants per al reconeixement internacional de la República Catalana.
El quart i darrer repte és la construcció de la majoria social per la independència. I aquest és l'objectiu més enllà dels comicis electorals. L'esforç extraordinari d'Esquerra dels darrers anys ha de permetre que l'independentisme continuï marcant l'agenda política. L'avenç de l'independentisme no s'entendria sense l'aportació d'Esquerra i les JERC, i ens cal ser forts la propera legislatura per evitar que sigui la reacció espanyolista o el conformisme de CiU i PSC els qui determinin el nostre futur. Ho tenim, cons, a les nostres mans.
