25.01
2012
2012
La crisi ens torna idiotes (com a mínim)
Una de les moltes conseqüències de la crisi és que ens ha tornat a tots completament ximples.
Els senyors del puro, la copa de conyac i el barret de copa alta, deuen estar caient de les seves butaques del fart de riure que se’n deuen estar fent tots nosaltres.
De fet els hi estem fent tota la feina; els hi posem fàcil fàcil:
No necessiten desacreditar la política o la democràcia, amb la nostra pròpia dinàmica autodestructiva i de desconfiança cap a tothom la desacreditem automàticament, en pro dels mercats. Que no necessiten la legitimació de ningú, i només mana qui té calers per fer creure els demés.
L’individualisme i corporativisme, el “jo soc millor que tu” o el “nosaltres som millors que vosaltres”, s’ha apoderat del nostre dia a dia, fent impossible qualsevol acció o manifestació de manera coordinada de gran part de la societat per plantar cara als poderosos.
La majoria de la societat renega de la majoria de treballadors dels serveis públics, i està a favor de retallades, i sembla que ens oblidem que els serveis públic, treballadors inclosos, estan al nostre servei. Al servei de tota la societat, i que amb menys funcionaris o amb funcionaris més emprenyats tindrem un pitjor servei. Els hi fem la feina als de dalt, tots estem al mateix vaixell, i hauríem de lluitar pels mateixos interessos i no tirar-nos merda als uns als altres quan tots vivim dins el mateix femer.
El mateix passa amb els sindicats, i partits o organitzacions d’esquerres o progressistes, que per més de bona fe que facin les coses, per més bones persones que hi tinguin a dins (sent-ne conscient que també hi ha males persones i aprofitats, com a tot arreu, i que hem de tenir la màxima repulsa per aquestes persones), a ulls de la majoria de persones són una colla de venuts i llepes, que només estan allà per la poltrona. Una altra victòria més pels poderosos, i del poder polític més ranci i conservador.
Aquí, al nostre país, si hi sumem la qüestió nacional, podem assistir a una meravellosa tómbola de repartiment de carnets d’independentista, i “acusacions” de qui és més o menys espanyolista per part d’alguns. Sumant-ho a una tercera disjuntiva de que en funció de que si ets més o menys independentista, no pots defensar els teus drets socials.
Mentre tots nosaltres ens anem criticant i fotent el dit a l’ull els uns als altres, distrets en lluites fratricides, els senyors del puro i el barret de copa, a cops de talonari, sous i contractes, deixen estar la copa de conyac per un moment, treuen les tisores del calaix, i els hi diuen als seus amics del govern que el que toca és retallar i privatitzar. Cosa que fan impunement ja que qualsevol alternativa que es presenti, abans que li hagin de plantar cara, precisament totes les persones que estem en contra de l’actuació del govern i els mercats, ja ens hem encarregat de qüestionar-la i destruir-la fins a l’extenuitat. Provocant els aplaudiments de tots aquells, als quals no tenen la més mínima preocupació per si podran aconseguir o no una feina, si es podran emancipar, si podran pagar la hipoteca, si podran tenir un servei sanitari de qualitat i gratuït, o si podran anar a estudiar el que vulguin, on vulguin, amb uns mínims de qualitat i gratuïtament.
La crisi, ens ha tornat idiotes, la crisi i el mitjans de comunicació, o millor dit: fa que ens comportem com si fóssim idiotes, (crec que encara podem tenir esperança en l’ésser humà) perquè no ho som!
Cal que ens n’adonem, que si seguim com fins ara, estem fent la feina bruta als nostres enemics, que són els bancs, les grans empreses i multinacionals, i els polítics i poders conservadors.
Quan el que ens hi estem jugant és una costa d’un valor incalculable, com és el futur de totes i tots, hem de ser capaços d’entendre’ns, perquè les conseqüències de no entendre’ns podria representar fer grans passos enrere en matèria dels nostres drets socials, que s’havien aconseguit a costa de molts esforços i renúncies per part de molta gent.
Òbviament hi ha coses que s’han de canviar, cal que apostem per la radicalitat democràtica i la màxima transparència en la gestió de tot lo públic, i en la presa de decisions que ens afecten a tots i totes. Al mateix temps no n’hi ha prou amb això, hem de ser valents i apostar fort, deixar-nos d’escarafalls i si cal tapar-nos al nas, però amb la situació actual la unitat d’acció de les persones progressistes, o si més no en contra de les retallades socials, és imprescindible.
A Catalunya, a més, ho podem tenir més clar que en molts d’altres llocs, el progrés social i el progrés nacional són dues cares irrenunciables de la mateixa moneda: no ens podem permetre en cap dels casos una dualització de la nostra societat, ni entre rics o pobres, ni entre catalans o espanyols. La defensa de l’estat del benestar, i el progrés social no seran possibles sense un progrés nacional com a país, que ens doti dels recursos necessaris per poder sustentar aquests serveis. Al mateix temps que el progrés nacional queda totalment supeditat a una societat cohesionada, i sense cap mena de dualitat (que és la que busquen els poders fàctics, i el conservadorisme actual per continuar com estem o per afavorir els seus interessos) en la que tothom vulgui pertànyer a aquesta societat.
Que la majoria de tots nosaltres no som idiotes n’estic quasi segur, que la majoria de nosaltres sembla que ho siguem també, serem capaços de deixar de semblar-ho?
O per culpa de quatre subtileses cal que deixem que ens hipotequin allò que fins ara havia estat únicament nostre, el nostre futur?
Tal com deia aquell: “Reflexionem-hi si-us-plau, reflexionem-hi…”
De fet els hi estem fent tota la feina; els hi posem fàcil fàcil:
No necessiten desacreditar la política o la democràcia, amb la nostra pròpia dinàmica autodestructiva i de desconfiança cap a tothom la desacreditem automàticament, en pro dels mercats. Que no necessiten la legitimació de ningú, i només mana qui té calers per fer creure els demés.
L’individualisme i corporativisme, el “jo soc millor que tu” o el “nosaltres som millors que vosaltres”, s’ha apoderat del nostre dia a dia, fent impossible qualsevol acció o manifestació de manera coordinada de gran part de la societat per plantar cara als poderosos.
La majoria de la societat renega de la majoria de treballadors dels serveis públics, i està a favor de retallades, i sembla que ens oblidem que els serveis públic, treballadors inclosos, estan al nostre servei. Al servei de tota la societat, i que amb menys funcionaris o amb funcionaris més emprenyats tindrem un pitjor servei. Els hi fem la feina als de dalt, tots estem al mateix vaixell, i hauríem de lluitar pels mateixos interessos i no tirar-nos merda als uns als altres quan tots vivim dins el mateix femer.
El mateix passa amb els sindicats, i partits o organitzacions d’esquerres o progressistes, que per més de bona fe que facin les coses, per més bones persones que hi tinguin a dins (sent-ne conscient que també hi ha males persones i aprofitats, com a tot arreu, i que hem de tenir la màxima repulsa per aquestes persones), a ulls de la majoria de persones són una colla de venuts i llepes, que només estan allà per la poltrona. Una altra victòria més pels poderosos, i del poder polític més ranci i conservador.
Aquí, al nostre país, si hi sumem la qüestió nacional, podem assistir a una meravellosa tómbola de repartiment de carnets d’independentista, i “acusacions” de qui és més o menys espanyolista per part d’alguns. Sumant-ho a una tercera disjuntiva de que en funció de que si ets més o menys independentista, no pots defensar els teus drets socials.
Mentre tots nosaltres ens anem criticant i fotent el dit a l’ull els uns als altres, distrets en lluites fratricides, els senyors del puro i el barret de copa, a cops de talonari, sous i contractes, deixen estar la copa de conyac per un moment, treuen les tisores del calaix, i els hi diuen als seus amics del govern que el que toca és retallar i privatitzar. Cosa que fan impunement ja que qualsevol alternativa que es presenti, abans que li hagin de plantar cara, precisament totes les persones que estem en contra de l’actuació del govern i els mercats, ja ens hem encarregat de qüestionar-la i destruir-la fins a l’extenuitat. Provocant els aplaudiments de tots aquells, als quals no tenen la més mínima preocupació per si podran aconseguir o no una feina, si es podran emancipar, si podran pagar la hipoteca, si podran tenir un servei sanitari de qualitat i gratuït, o si podran anar a estudiar el que vulguin, on vulguin, amb uns mínims de qualitat i gratuïtament.
La crisi, ens ha tornat idiotes, la crisi i el mitjans de comunicació, o millor dit: fa que ens comportem com si fóssim idiotes, (crec que encara podem tenir esperança en l’ésser humà) perquè no ho som!
Cal que ens n’adonem, que si seguim com fins ara, estem fent la feina bruta als nostres enemics, que són els bancs, les grans empreses i multinacionals, i els polítics i poders conservadors.
Quan el que ens hi estem jugant és una costa d’un valor incalculable, com és el futur de totes i tots, hem de ser capaços d’entendre’ns, perquè les conseqüències de no entendre’ns podria representar fer grans passos enrere en matèria dels nostres drets socials, que s’havien aconseguit a costa de molts esforços i renúncies per part de molta gent.
Òbviament hi ha coses que s’han de canviar, cal que apostem per la radicalitat democràtica i la màxima transparència en la gestió de tot lo públic, i en la presa de decisions que ens afecten a tots i totes. Al mateix temps no n’hi ha prou amb això, hem de ser valents i apostar fort, deixar-nos d’escarafalls i si cal tapar-nos al nas, però amb la situació actual la unitat d’acció de les persones progressistes, o si més no en contra de les retallades socials, és imprescindible.
A Catalunya, a més, ho podem tenir més clar que en molts d’altres llocs, el progrés social i el progrés nacional són dues cares irrenunciables de la mateixa moneda: no ens podem permetre en cap dels casos una dualització de la nostra societat, ni entre rics o pobres, ni entre catalans o espanyols. La defensa de l’estat del benestar, i el progrés social no seran possibles sense un progrés nacional com a país, que ens doti dels recursos necessaris per poder sustentar aquests serveis. Al mateix temps que el progrés nacional queda totalment supeditat a una societat cohesionada, i sense cap mena de dualitat (que és la que busquen els poders fàctics, i el conservadorisme actual per continuar com estem o per afavorir els seus interessos) en la que tothom vulgui pertànyer a aquesta societat.
Que la majoria de tots nosaltres no som idiotes n’estic quasi segur, que la majoria de nosaltres sembla que ho siguem també, serem capaços de deixar de semblar-ho?
O per culpa de quatre subtileses cal que deixem que ens hipotequin allò que fins ara havia estat únicament nostre, el nostre futur?
Tal com deia aquell: “Reflexionem-hi si-us-plau, reflexionem-hi…”
