21.04
2016
2016
UErgonya!
Els caps dels estats membres de la Unió Europea, i el Consell Europeu, van votar ara fa aproximadament un mes a favor de l’acord entre la Unió Europea i Turquia, que consisteix en externalitzar la política d'asil Europea, comprant-la a Turquia.
D'aquesta manera, a canvi de remuneració econòmica, i avenços en les negociacions de l'adhesió de Turquia a la UE, la primera es compromet a acollir tots els immigrats no regulars que entrin a Europa a través de Grècia. Així doncs, aquest pacte està comportant l’expulsió tots els refugiats “irregulars” que han accedit i accedeixen a Grècia des de Turquia. Hem d’entendre que aquests són la immensa majoria, ja que és gairebé impossible esdevenir refugiat “regular” degut a les grans traves administratives existents. També cal tenir en compte que accedir a Grècia des de Turquia és un dels camins més utilitzats per arribar a la UE. Totes aquestes persones estan essent retornades, i la resta, estan tancades en camps de refugiats, amb unes condicions de vida inhumanes, amb un lavabo per cada 200 persones, i gairebé sense accés a dutxes, entre d’altres. Tot i això els últims informes preveuen que aquests camps de refugiats en territoris grecs no duraran gaire més, i totes aquestes persones es traslladaran a un estat que no és democràtic com Turquia, un estat que persegueix les minories, com el poble kurd.
En aquest sentit, només podem sentir UErgonya. És impressionant, i molt trist, que una unió d’estats que va sorgir d’uns inicis cooperativistes i solidaris, ara no sigui capaç de assumir les seves responsabilitats i liderar aquesta crisis migratòria i humana com haurien de fer, enlloc de comprar a Turquia el deure d’asil, oblidant la seva responsabilitat. UErgonya al veure que la UE està sent, no còmplice, sinó culpable de que no s’estiguin garantint els drets humans per milers de persones, que s’estigui cometent un genocidi al mediterrani i que s’estiguin violant desenes de tractats internacionals.
UErgonya i impotència sento al veure que el meu petit país, intenta ser solidari, augmentar les places d’asil per aquests qui fugen de la guerra i la misèria tot buscant viure en pau, i es veu aturat per l’estat espanyol i la UE, que ens impedeixen rebre aquestes persones en busca de refugi. I encara més UErgonya quan el poble parla i però no és escoltat, quan estem sortint al carrer dia rere dia, però aquesta UE poc democràtica pren les decisions sense consultar-nos, només amb el suport del Consell Europeu i dels caps d’estat.
Però, tot i això, mai podem perdre l’esperança. Ara més que mai, cal que continuem sortint al carrer, cal que continuem sensibilitzant i conscienciant a la gent del nostre voltant de la gran crisi humanitària que estem vivint. Cal intentar trobar maneres d’ajudar, cal intentar convèncer els líders europeus i fer pressió perquè obrin fronteres, creïn passatges segurs, i comencin a liderar aquesta crisis migratòria ampliant els llocs d’asil, i garantint els drets humans, sobretot, dels qui més ho necessiten.
En aquest sentit, només podem sentir UErgonya. És impressionant, i molt trist, que una unió d’estats que va sorgir d’uns inicis cooperativistes i solidaris, ara no sigui capaç de assumir les seves responsabilitats i liderar aquesta crisis migratòria i humana com haurien de fer, enlloc de comprar a Turquia el deure d’asil, oblidant la seva responsabilitat. UErgonya al veure que la UE està sent, no còmplice, sinó culpable de que no s’estiguin garantint els drets humans per milers de persones, que s’estigui cometent un genocidi al mediterrani i que s’estiguin violant desenes de tractats internacionals.
UErgonya i impotència sento al veure que el meu petit país, intenta ser solidari, augmentar les places d’asil per aquests qui fugen de la guerra i la misèria tot buscant viure en pau, i es veu aturat per l’estat espanyol i la UE, que ens impedeixen rebre aquestes persones en busca de refugi. I encara més UErgonya quan el poble parla i però no és escoltat, quan estem sortint al carrer dia rere dia, però aquesta UE poc democràtica pren les decisions sense consultar-nos, només amb el suport del Consell Europeu i dels caps d’estat.
Però, tot i això, mai podem perdre l’esperança. Ara més que mai, cal que continuem sortint al carrer, cal que continuem sensibilitzant i conscienciant a la gent del nostre voltant de la gran crisi humanitària que estem vivint. Cal intentar trobar maneres d’ajudar, cal intentar convèncer els líders europeus i fer pressió perquè obrin fronteres, creïn passatges segurs, i comencin a liderar aquesta crisis migratòria ampliant els llocs d’asil, i garantint els drets humans, sobretot, dels qui més ho necessiten.
