2017
A l’infrafinançament crònic que pateixen les comunitats se li suma la seua limitada capacitat legislativa i l’assetjament constant del govern espanyol recorrent sistemàticament les lleis valencianes al Tribunal Constitucional
Des de l’entrada del Govern del Botànic a la Generalitat ha sigut una constant la denúncia de l’escassedat de recursos de què disposa el País Valencià per atendre els seus serveis públics més bàsics, i la demanda d’un “tracte just” en termes de finançament. Aquesta denúncia ja la va començar a fer (tot i que amb la boca petita) l’últim govern del PP, amb Alberto Fabra de president. També la patronal valenciana ha denunciat la manca d’inversions, de finançament i el dèficit en construcció d’infraestructures que resta competitivitat a les empreses valencianes i perjudica greument la nostra economia i el dia a dia de la nostra gent. Fins i tot Ciutadans, el partit més rabiosament centralista de l’estat, s’ha sumat a la demanda d’un finançament més just. Sembla evident, i reconegut per tothom, que tenim un problema greu de finançament de les nostres institucions pròpies i cal una solució immediata perquè això afecta la vida de tots els valencians i valencianes.
L’estat espanyol infrafinança deliberadament les comunitats autònomes per limitar de facto la seua autonomia, fer-les dependents del FLA i així anar creant una justificació per una recentralització que porten esperant des del mateix moment en què es va crear l’estat de les autonomies. Però aquest infrafinançament afecta especialment el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. En el cas de Catalunya i les Illes poden argumentar que és perquè són comunitats més riques que la mitjana, i per tant és una redistribució normal dels més rics cap als més pobres, cosa que es fa a tots els països del món. Però resulta que el País Valencià és una comunitat més pobra que la mitjana, i tot i així no només no rep aquesta solidaritat de la resta de territoris de l’estat sinó que és aportadora neta. Cap criteri de justícia ni racionalitat pot explicar això. És per aquesta raó, que costa de creure que siguen precisament els territoris dels Països Catalans els que són maltractats fiscalment si no és, senzillament, per la voluntat deliberada de cobrar-se el dret de conquesta que es van guanyar amb la Guerra de Successió. Sembla cert, doncs, que “el mal que ve d’Almansa a tots alcansa” perquè encara hui, tres segles més tard, estem pagant les conseqüències d’allò, i estem sent maltractats per un estat pels que no som més que una colònia i un lloc d’estiueig. Som l’Espanya encara per assimilar, és a dir, ciutadans de segona.
El cas del País Valencià és un clar exemple de les disfuncionalitats que presenta l’estat autonòmic espanyol des del principi. Sentim sovint portaveus dels partits constitucionalistes vantant-se que l’estat espanyol és un dels més descentralitzats del món, quan és fàcil comprovar que això no és així. Ens volen vendre que és un estat tan descentralitzat que fins i tot hauríem de fer passos enrere i recentralitzar-lo per “racionalitzar” la despesa, una racionalització que no apliquen quan es tracta de dilapidar diners en Fórmula 1, aeroports sense avions, submarins que s’enfonsen, rescats d’autopistes privades sense cotxes i fer AVEs que no van enlloc.
A l’infrafinançament crònic que pateixen les comunitats se li suma la seua limitada capacitat legislativa i l’assetjament constant del govern espanyol recorrent sistemàticament les lleis valencianes al Tribunal Constitucional. Tot això erosiona encara més la ja limitada capacitat de fer lleis pròpies que s’ajusten a la nostra realitat concreta i a les nostres majories socials i polítiques.
És especialment perillós (i en certa manera malvat) ofegar financerament les comunitats autònomes, tenint en compte que són aquestes les que presten els serveis més sensibles i més bàsics d’un Estat del Benestar: educació, sanitat i serveis socials. A l’infrafinançament estructural que patim se li ha sumat durant els darrers anys de crisi, una centrifugació dels topalls de despesa i dèficit, de l’estat central cap a les autonomies, obligant-les a aplicar unes retallades que inevitablement han afectat de manera greu els serveis públics més importants per garantir la cohesió social, i més en un moment de fragilitat com és el cas d’una greu crisi econòmica. Això és una actitud clarament irresponsable i d’una insensibilitat impròpia d’un govern presumptament democràtic.
En aquest article no entraré en cap guerra de xifres ni de mètodes de càlcul. És evident i notori, és mire la font i mètode que es mire que el País Valencià pateix un dèficit fiscal important, sempre figura a la cua de les inversions per part de l’estat i que això ho agreuja el fet que per criteris de “solidaritat” interterritorial això no hauria de ser així sinó que hauria de rebre fons addicionals en tant que territori relativament pobre.
L’estat espanyol maltracta els valencians i valencianes, menysprea les seues institucions i pretén tenir-nos callats i que seguim ofrenant noves glòries a Espanya i això s’ha d’acabar. Qualsevol pas en la direcció de reivindicar un millor tracte i més respecte per les institucions valencianes és positiu. Tot i que no tenim massa esperança que això arribe a bon port. És per això, que seguirem defensant la independència del País Valencià com a projecte d’horitzó futur, perquè quan les reivindicacions de més finançament xoquen amb la paret del Règim del 78, quan s’evidencien les greus limitacions que pateix l’autogovern valencià impedint la materialització dels canvis que la societat valenciana ha votat, no hi haurà projecte possible que no passe per un exercici de la plena sobirania per fer allò que creiem més convenient amb els nostres recursos i amb la manera com organitzem la nostra vida en comú.
