2018
Ens diuen que som massa joves per fer política, massa joves per saber què és la vida real, massa joves per lluitar i per defensar les causes que per nosaltres són les justes i les vàlides; massa joves per guanyar. Però mai serem massa joves per alçar banderes i tombar murs.
Durant les vacances de Nadal, el procés de recuperació que es va iniciar al 2010 per recuperar les trinxeres republicanes de Montgai, es va veure estroncat per un acte vandàlic. Un acte d’extenses destrosses immesurables que el poble no ha perdonat.
La bandera de la covardia onejava sobre les trinxeres del Tossal de Montgai el 20 de Gener a primera hora del matí quan desenes de persones anaven apareixent per oferir les seves mans en la reconstrucció. Una bandera negra, amb els colors de la rancúnia, l’odi, la covardia, la crueltat i la por, planejava sobre els assistents que anaven arribant. Només l’he vist jo. Només jo he estat testimoni de la rebel·lió de límits descomunals de la bandera, que no dansava a so del vent, si no al ritme que ella imposava.
Què fàcil ha estat, malgrat tot, desterrar l’odi d’aquestes trinxeres quan desenes de persones s’han arromangat i han deixat amb les seves petjades, la cota plena de dignitat, de coratge, de valentia i d’amor.
No ha estat fàcil recuperar l’estat de les instal·lacions bèl·liques existents. El sol persistent ens ha fet mirar al cel. Dues banderes onejaven al vent mentre Raimon cantava omplint els silencis d’aquella guerra encara viva. La bandera de la república i la bandera de les brigades internacionals: s’havia acabat la foscor de la tela negra.
Som massa joves, sí, i també inexperts. I al cap i a la fi, uns entendrem més de banderes, i altres n’haurem de preguntar l’origen; però avui estem satisfets i plens d’orgull de la bandera que ha plantat la nostra gent ponentina. Una bandera que ja per sempre onejarà tossuda vetllant aquestes trinxeres.
Perquè d’això en sabem. Sabem molt més de principis i valors que aquells que van pujar a la cota amb el desig de destruir. I en sabem per aquesta gent nostra que portava per bandera un somriure d’orella a orella, pics i pales com a armes, granades de mà plenes de vida; i l’esperança i la il·lusió de munició. Amb aquest coratge mai necessitarem refugis. I potser som joves i no en sabem massa; però a arrelar banderes, ningú ens guanya.
Molt agraïts a l’alcalde Jaume Gilabert per haver-nos rebut amb l’afecte del que sempre disposa, i molt agraïts a totes les persones que avui han alçat la bandera de la dignitat i la victòria amb nosaltres.
Noemí Fabregat Rodríguez