2016
Cert és – diuen alguns – que els humans som la única espècie que ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra. I sembla mentida que amb els mecanismes que tenim per preveure les conseqüències d’unes accions seguim repetint els errors que anys ençà provocaren dolor, tristesa i fins i tot morts.
El 24 de desembre de 406 els vàndals, una tribu “bàrbara”, estava a la frontera de l’Imperi Romà, concretament al la vora del riu Rin, esperant a que els romans els deixessin passar per poder accedir a terrers i sortir de la misèria de l’exili, fam i morts degut a la persecució dels huns. Roma no els deixava passar i van muntar un dels primers camps de refugiats d’Europa; homes i dones, nens i ancians, les poques possessions que tenien i l’esperança d’una vida millor. Després de mesos i anys en la més absoluta misèria i precarietat, va succeir quelcom estrany i determinant. Com si d’un miracle es tractés el riu Rin es va gelar ( imagineu-vos la temperatura que havien de suportar) i els maltractats vàndals van creuar-lo i entrar en territori romà.
Milers d’anys després la situació s’ha repetit idènticament. Un poble dessolat per la guerra i la mort que ha hagut de marxar del seu país, del seu poble, de casa seva – ahir els vàndals, avui els refugiats siris. Un estat en teoria més civilitzat – ahir l’Imperi Romà, avui Europa- que no sap o no vol respondre a la demanda de milers i milers de persones que ara ja no viuen ni en la misèria sinó que, directament, moren en la misèria. Fins i tot l’anècdota del riu gelat ha estat calcada, amb la diferència que les forces d’ordre de Macedònia els van retenir i obligar a tornar-se’n per on havien vingut. Tot molt dramàtic.
I la pregunta obligatòria que tothom es fa és: i Europa què pensa fer? A dia d’avui pocs són els estats que s’han mobilitzat. I els que ho han fet han estat per negar l’ajuda als més necessitats. Construint tanques, perseguint-los i deportant-los als camps de concentració. Negant-los l’asil o fins i tot requisant les pertinences dels pocs refugiats que acullen, com el cas de Suècia, utopia fins ahir de l’estat del benestar dins del capitalisme i avui dia paradigma del racisme institucionalitzat.
La U.E sembla que no és capaç de sentir empatia pels milers de refugiats que estan dormint en fangars, amb la roba molla, amb unes temperatures baixíssimes i sense pràcticament menjar per dur-se a la boca. Sembla que els governs dels països europeus i en concret els mandataris de la U.E no volen ajudar a aquests refugiats de guerra. Ni tan sols, des dels il·luminats despatxos de Brussel·les, han estat capaços d’ajudar-se de la història per trobar una solució, com per exemple, obrir fronteres i fer un acolliment massiu.
Cal advertir una cosa doncs: l’Imperi Romà va caure.
REFUGIATS, SOU BENVINGUTS!
obrim fronteres!