2023
El 21 de febrer de 1952, Bangladesh era colpit per la tragèdia. El govern pakistanès, del qual formava part la regió de Bengala, va declarar que l'única llengua oficial de l'estat fos l'urdú. Els activistes del Moviment per la Llengua bengalina, amb el suport de la societat civil, van organitzar una manifestació massiva a la ciutat de Dhaka, en defensa dels drets lingüístics dels parlants del bengalí. Actualment és la setena llengua més parlada del món, segons l'arxiu de llengües Ethnologue. Aquell dia, els carrers de la ciutat es van tenyir de roig quan la policia va obrir foc, matant a cinc estudiants i ferint-ne un centenar més. És per aquest motiu que celebrem el Dia Internacional de la Llengua Materna en aquesta data.
A casa nostra l’estat de la llengua catalana és, des de temps immemorials, una qüestió d’especial importància. Com a símbol d’identitat nacional, ha sofert al llarg de la història atacs constants i intents de marginació. Tot i això, és a les zones rurals on les persones hem establert arrels longeves, familiars i fortes, i també és on la defensa de la nostra llengua ha estat més exitosa. Segons el darrer informe de Plataforma per la Llengua, el 57% dels habitants de Ponent parlen amb els seus veïns habitualment en català. Tot i que pot semblar un percentatge preocupant, hi ha motius per ser optimistes, ja que l’Urgell és de les comarques on més se sap parlar el català (81%) segons l’Idescat. És per això que el català és la llengua mare de les terres de Ponent, i cal seguir treballant per blindar-la en tots els espais de la nostra vida.
No només això, sinó que els dialectes que històricament deriven de la nostra llengua tenen una importància cabdal com a patrimoni de la nostra identitat. El 2018, en un article sobre el català de les terres de Lleida, Esteve Valls definia el lleidatà com “un parlar en recessió”. Aquí diem fer fenya, aurella o anganyar, paraules que resulten de trets lingüístics propis, que estan en retrocés per influència del català estàndard que aprenem a l’escola, o el castellà que cada vegada és més present en el nostre dia a dia. A les aules dels centres educatius, per tant, és necessari fer pedagogia sobre la riquesa dialectal de la nostra llengua, sent conscients que totes les varietats son igual de vàlides per comunicar el que les persones necessitem.
A diferència d’altres indrets del Principat, els joves d’Agramunt, independentment del nostre origen, gènere o classe social, hem crescut parlant en català en molts dels nostres entorns. I per comprovar-ho, només ens cal entrar en una aula de l’Institut Ribera del Sió, de l’Escola Macià Companys o de l’Escola Mare de Déu del Socors. Cal agrair no solament al personal docent dels nostres centres d’ensenyament, sinó també al teixit associatiu, als petits comerços locals i per extensió als nostres conciutadans, que contribueixen dia rere dia a la preservació de la llengua. En aquests temps de globalització i de desafecció cap a les cultures no hegemòniques, ens hem de sentir profundament orgullosos de ser un bastió de la nostra llengua, perquè mentre mantinguem viu aquest esperit de lluita, també salvaguardarem el llegat dels nostres avantpassats, dels nostres artistes, de la nostra història i de la nostra vila. Resulta inconcebible comprendre el català sense Agramunt o Agramunt sense el català, i això cal reivindicar-ho cada dia.
