ACTUALITAT: OPINIONS

En els últims anys, hem estat testimonis de l’auge de l’extrema dreta arreu del món. Els exemples més notables són aquells països on partits d’extrema dreta ha fet el salt a llocs de poder. Itàlia, Polònia, Hongria, i recentment l’Argentina, són només alguns dels casos on els governants pertanyen a partits d’extrema dreta. Però la magnitud del problema és encara més elevada si tenim en compte que l’extrema dreta guanya terreny i ja forma part dels pactes en molts governs, o fins i tot si els seus resultats electorals els auguren la presa al poder en uns comicis propers.

Aquesta realitat, que ens pot semblar aliena a la situació als Països Catalans, és més present dels que ens pensem. Al Parlament de Catalunya, VOX és quarta força electoral. A les Illes Balears i Pitiüses, el govern està format exclusivament pel PP gràcies als suports de VOX (que és tercera força). I al País Valencià els dos partits directament van de bracet i conformen el govern junts.

La qüestió central és que l’extrema dreta cada vegada creix en suports, també entre la classe treballadora, copsant la crisi evident de la democràcia liberal i recollint aquells votants descontents amb les polítiques socialdemòcrates impulsades en els últims anys. I precisament guanya terreny a través de discursos xenòfobs, nativistes i antiimmigració, tècniques pròpies del feixisme més estricte, que és aquell que es correspon amb la Itàlia de Mussolini o amb l’Alemanya de Hitler. Però malgrat compartir un rerefons amb el passat nostàlgic del feixisme, les expressions d’extrema dreta actuals es troben embolcallades en un envàs democràtic, i uns programes electorals maquillats i modernitzats. La seva presentació en públic és diferent, menys agressiva que en el passat, canviant la camisa “parda” per un vestit i una corbata.

Aquest, i tants altres motius, poden portar els joves a sentir simpatia per les seves idees. La retòrica populista que utilitzen, i la seva tendència a culpar de les problemàtiques socials a aquells que tenen menys eines per defensar-se, aconsegueixen atraure una joventut descontenta i preocupada per la negror del seu futur.

Fer front a la situació d’emergència no és gens fàcil, perquè no existeix una fórmula secreta que ens reveli com fer-ho. El que sí que tenim clar és que l’autoorganització i la construcció d’espais antifeixistes són un element clau de la resposta, i que el moviment antifeixista ha de coordinar-se arreu per ser més fort. Combatre les fake news i el discurs populista és complicat, però hem de saber dotar de contingut la nostra lluita. La lluita antifeixista no és aliena de la lluita per unes condicions de vida dignes, ni tampoc de l’alliberament de la nostra terra. Bastir una alternativa revolucionària basada en l’alliberament nacional i de classe és fonamental per acabar amb l’extrema dreta, i la joventut de la vegueria de ponent té molt camí per recórrer. Perquè tal com deia Gramsci, “la indiferència és el pes mort de la història”. Camarades de la terra ferma, tenim feina.