27.08
2008
2008
Opinió
Espanya trenca el pacte
El 9 d'Agost del 2006, amb el nou estatut de Catalunya aprovat, el president Maragall va dir: 'Catalunya en aquest moment és, de tots els territoris d’Europa que no són estat, pràcticament aquell que s’ha assembla més a un estat. Catalunya pot fer el que vulgui'. Va dir que, gràcies al nou estatut, l'estat espanyol passava a ser residual a Catalunya. El president de CiU, Artur Mas, va dir llavors que els esforços polítics s'havien de centrar 'a treure tot el suc' a les diferents disposicions del text, en especial en matèria de finançament. La vice-presidenta del PSC, Manuela de Madre va fer una crida a les forces polítiques per treballar immediatament en el desplegament de la nova norma i ICV va dir que l'estatut tenia prou mecanismes perquè l'estat no pogués envair competències catalanes.
El 9 d'Agost del 2006, amb el nou estatut de Catalunya aprovat, el president Maragall va dir: 'Catalunya en aquest moment és, de tots els territoris d’Europa que no són estat, pràcticament aquell que s’ha assembla més a un estat. Catalunya pot fer el que vulgui'. Va dir que, gràcies al nou estatut, l'estat espanyol passava a ser residual a Catalunya. El president de CiU, Artur Mas, va dir llavors que els esforços polítics s'havien de centrar 'a treure tot el suc' a les diferents disposicions del text, en especial en matèria de finançament. La vice-presidenta del PSC, Manuela de Madre va fer una crida a les forces polítiques per treballar immediatament en el desplegament de la nova norma i ICV va dir que l'estatut tenia prou mecanismes perquè l'estat no pogués envair competències catalanes.
Ha arribat la data prevista a l'Estatut del 2006 per l'entrada en vigor d'un nou sistema de finançament i l'Estat, concretament el govern espanyol presidit per Rodríguez Zapatero, ha incomplert conscientment el termini fixat. La parsimònia en el desplegament d'una llei orgànica estatal com l'Estatut d'Autonomia, un text retallat per les Corts espanyoles amb la complicitat dels partits catalans llevat d'Esquerra, té una forta càrrega política. Han calgut dos anys perquè es demostrés la falsedat de les declaracions dels partits que defensaven l'Estatut. Ara ja ningú qüestiona els límits d'aquest estatut pel que fa l'autogovern de Catalunya, així com tampoc gaire gent pot negar la lleugeresa amb la qual el govern espanyol de torn envaeix les competències. De poc serveix tenir competències si s'envaeixen. De poc serveix tenir un estatut si els terminis fixats per aquests no són respectats. Quina autoritat moral té ara el govern espanyol per exigir als seus ciutadans que compleixin la llei? Quina autoritat moral té ara el govern espanyol per posar límits legals a aspiracions legítimes com podrien ser el concert econòmic o el dret a l'autodeterminació, per exemple?
El finançament és la peça clau per aturar el declivi econòmic i social de Catalunya. L'aposta del govern central i de la majoria de les comunitats autònomes que se'n beneficien és mantenir-lo a tot preu. Sense acord en el finançament no hi ha estatut que valgui res. Sense recursos no hi ha una bona sanitat, educació, infraestructures que funcionin ni beques.
El PSOE i el PP esperen una sentència del Tribunal Constitucional feta a mida que restringueixi el finançament al nivell que estan disposats a acceptar i, de retruc, liquidi les reivindicacions nacionals catalanes. Amb l'argument pervers que no es pot anar contra la llei i l'ordre (per molt injust que sigui), a partir d'aquell moment a tota demanda catalana se li respondrà amb un cop de porta. El 9 d'agost pot ser un punt i a part en la decadent política catalana, de moment el president Montilla fa un paper digne del càrrec que ocupa, però l'experiència de l'acord del Parlament de Catalunya del 30 de setembre justifica l'escepticisme sobre la coherència dels partits catalans majoritaris.
