Ja fa tres segles que els Països Catalans vam perdre les nostres institucions, la nostra sobirania nacional i en definitiva, les nostres llibertats com a poble. Tot plegat arran d'una desfeta militar davant l'exèrcit borbònic que va iniciar el que seria una llarga imposició per la força: la de la unitat "d'Espanya". Des d'aleshores, ni monarquies, ni repúbliques, ni "democràcies", ni dictadures no ens han permès decidir el nostre futur, ans al contrari, sovint ens han volgut esborrar de la memòria el nostre passat.
Malgrat totes les dificultats, hem sobreviscut com a poble, unes vegades suportant imposicions més ferotges i evidents, i altres vegades patint de més dissimulades i difícils de percebre, però que han tingut en comú el fet de vulnerar els nostres drets. Dels Decrets de Nova Planta fins als Estatuts d'Autonomia, portem 300 anys regits per unes lleis i unes institucions que no ens són pròpies, que se'ns han imposat.
Ara fa més de 35 anys, amb la mort del dictador feixista Francisco Franco, la societat civil organitzada al Principat de Catalunya, que tenia com a màxim exponent l'Assemblea de Catalunya plantejava quatre reivindicacions bàsiques: 1) Drets i llibertats democràtiques 2) Accés del poble al poder econòmic 3) Accés del poble al poder polític 4) Reconeixement del dret a l'autodeterminació del poble català.
Aquestes reivindicacions van ser parcialment recollides en la Constitució espanyola i en els Estatuts d'Autonomia, però com era evident, el dret a l'autodeterminació, el dret a decidir del nostre poble, que era allò que més molestava (i molesta) a la classe dominant, va ser allò que amb més insistència van intentar apartar perquè no se'n parlés i quedés en l'oblit.
Tanmateix, i malgrat la gran decepció que va generar això, el sol fet d'haver deixat enrere un règim despòtic i dictatorial i d'haver assolit un cert nivell d'autogovern tutelat, va ser suficient per acontentar una part significativa de la població i condemnar a la resignació als i les que volien un canvi real. Per l'aristocràcia i els sectors dominants, les renúncies parcials en favor d'un sistema més democràtic (tot i seguir controlant en gran mesura el poder polític, econòmic i judicial) van ser acceptades i promogudes ja que els hi garantien conservar gran part del seu poder i les podien utilitzar per apaivagar les demandes dels moviments socials on se situava l'independentisme, que reclamaven una ruptura real amb la dictadura franquista.
Amb el pas dels anys, l'evidència d'un nivell d'autogovern insuficient i la percepció d'un greuge comparatiu entre els Països Catalans i la resta de l'Estat espanyol, donà força a les reivindicacions sobiranistes. Així doncs, amb la idea de la sobirania cada cop més present en diferents sectors de la societat, les pressions per millorar l'autogovern es van materialitzar en la reforma de l'Estatut d'Autonomia de mitjans de la dècada passada. En un inici el nou Estatut va ser aprovat pel Parlament de Catalunya l'any 2005 amb el 89% dels vots a favor, Tanmateix, l'Estatut, insuficient però ambiciós, no va tornar sencer de Madrid: primer amb el pacte Mas-Zapatero, que va suposar la primera retallada de l'Estatut a Madrid. I després d'un referèndum que ja no generava cap il·lusió col·lectiva, però que tanmateix va aprovar la ciutadania, arribà la segona retallada, perpetrada pel Tribunal Constitucional espanyol i que representà la prova definitiva de que les institucions espanyoles estan per sobre la voluntat dels catalans i les catalanes. És la constatació de la imposició constant de l'Estat espanyol sobre els Països Catalans i l'evidència de que els projectes autonomistes i federalistes són irrealitzables, morts i enterrats.
Durant aquestes tres dècades de pretesa democràcia, les imposicions que ha patit el nostre poble s'han fet evidents en qüestions ben diverses:
-Una espoliació fiscal d'entre 16.000 Milions i 22.000 Milions d'€ anuals, només al Principat de Catalunya.
-Una gestió de les nostres infraestructures infame i a la nostra contra. (Aeroports i ports de segona, nul·la inversió en les xarxes de rodalies i transports públics, etc)
-Un atac constant a la nostra llengua, atorgant-li un paper merament folklòric i marginal, dividint-la i creant confrontació entre els seus parlants i amb els parlants d'altres llengües, impedint el seu ús a les institucions polítiques i judicials, des de les més baixes instàncies fins al Parlament europeu.
-Un marc de relacions laborals allunyat de la realitat dels treballadors i les treballadores dels Països Catalans que ens perjudica directament.
-Un atac a la nostra identitat col·lectiva (allò que fa palpable que som una realitat nacional diferenciada), negant els nostres símbols, amagant la nostra història, boicotejant als nostres esportistes i les seleccions esportives catalanes.
Totes aquestes imposicions, que sovint afecten el nostre dia a dia, són fruit de la negació d'un dret reconegut internacionalment per l'ONU com l'autodeterminació. La negativa, en conclusió, de reconeixe'ns com a poble, com a nació, com a subjecte de sobirania.
Durant l'últim any un nou actor ha entrat en escena, el moviment 15-M, que ha aparegut durant l'actual crisi econòmica per qüestionar-se el model polític actual, tot demanant una "democràcia real" i centrant el seu discurs en la "cràcia", la forma de Govern, que hauria de recaure veritablement en el poble.
Però per nosaltres també és evident que una veritable democràcia només ho és si reconeix el "demos", és a dir, el poble que pretén governar-se. Els Estats espanyol i francès han negat durant segles la realitat del poble català, intentant reduir els nostres trets d'identitat a un simple folklorisme regionalista. I és per això que davant d'aquestes evidències reivindiquem que l'únic camí possible cap a una democràcia real passa per l'alliberament nacional del nostre poble, la construcció de l'Estat Català.
A Catalunya són molts els sectors socials que se n'han adonat d'aquesta situació i el suport a la independència ha anat guanyant suports progressivament al llarg dels últims anys. Les iniciatives endegades per la societat civil, com ara les consultes sobre la independència, la manifestació del 10 de juliol del 2010 o la recent creació de l'Assemblea Nacional Catalana en son una bona mostra i en donen testimoni.
És per això que des de les JERC Eixample volem contribuir a la construcció de la República dels Països Catalans, que se'ns mostra com l'única possibilitat de superar les imposicions que els Estat espanyol i francès exerceixen sobre nosaltres, amb una campanya, aquesta, que pretén assenyalar els perjudicis que ens provoca diàriament la submissió a les lleis espanyoles. Tot plegat, des de la convicció que podem guanyar-nos un futur digne si ens organitzem, ens mobilitzem i treballem amb la determinació necessària per recuperar amb les urnes i amb l'esforç allò que ells ens van prendre per la força de les armes.
