08.02
2012
2012
Sortides a la crisi: Solucions o agreujants
Segueixo amb la meva línia d’articles en la qual intento posar de manifest les incongruències a que ens porta l’actual crisi econòmica i financera:
Portem ja diversos mesos sentint les paraules “reforma laboral”, “hem d’abaratir l’acomiadament”, etc…
Novament cal que posem un excel·lent a tot l’aparell mediàtic i de poder d’influència en els mitjans de comunicació del sector empresarial i financer del nostre país.
Han aconseguit col·locar en l’eix central de la majoria de propostes per sortir de la crisi que és necessari abaratir l’acomiadament, rebaixar les cotitzacions de la seguretat social, mini contractes a mitja jornada en els quals per uns mòdics 400€ al mes pots decidir si cotitzar o no a la seguretat social (que no deixen de ser una manera de legalitzar els contractes i condicions laborals precàries).
Segur que la pregunta que formulo molta gent ja se l’ha fet: Amb 5 milions tres-centes mil persones a l’atur a Espanya i 630.000 a Catalunya, cal abaratir l’acomiadament?
Les empreses estan acomiadant a milers de treballadors mes rere mes i el problema és que l’acomiadament és massa car?
Un dels postulats bàsics de l’economia és que quan tu disminueixes el preu o el cost d’un servei, bé o acció, es tendeix a augmentar el consum d’aquest bé o servei.
Abaratint l’acomiadament, i amb les reformes laborals plantejades fins al moment només s’aconseguirà reduir els costos de les empreses, i disminuir el poder adquisitiu de tots nosaltres.
A partir d’aquí cal plantejar-se dos fets: el primer i obvi, si disminueix el nostre poder adquisitiu entrem de nou en un espiral de recessió, ja que tot i que el senyor Rajoy en els últims dies hagi dit que “l’únic del que em podem estar contents és de l’evolució de les nostres exportacions”, el mercat interior del nostre país també té un pes molt important pel que fa a la generació de riquesa i llocs de treball. I per tant si perdem poder adquisitiu consumirem menys, i si consumim menys, els beneficis empresarials baixaran i òbviament, de nou, augmentarà el nombre de desocupats.
Per sortir de la crisi ens fa falta tornar a crear llocs de treball, necessitem tornar a generar riquesa, independentment de si l’acomiadament és més o menys car, que això en definitiva només importarà a aquelles empreses que no siguin realment productives i que tinguin por que la seva activitat no sigui prou dinàmica i competitiva per poder fer-se un lloc en l’economia, en definitiva aquestes empreses no són les que ens faran sortir de la crisi.
Si bé és veritat que podríem parlar de la necessitat d’una major flexibilització del mercat laboral (sempre d’uns límits raonables, en quan a preservació del poder adquisitiu dels treballadors i lluita contra la temporalitat i precarietat laboral), del que realment cal i és necessari parlar i abordar és una reforma de l’economia productiva.
La culpa de la crisi i dels acomiadaments no és nostra, no és dels treballadors, la culpa de la crisi la tenen les grans empreses i el sistema financer que no han sabut gestionar correctament les seves inversions, i que no han sabut invertir correctament les plusvàlues o beneficis obtinguts de l’economia especulativa basada en el totxo, en inversions productives i capaces de crear llocs de treball i riquesa.
La solució a l’actual crisi, i un dels principals per no dir el més dramàtic dels problemes que genera aquesta crisi que són totes les persones desocupades, passa perquè l’economia productiva torni a generar llocs de treball.
Tanmateix per poder afavorir aquest fet es necessiten més diners, i si una cosa és veritat és que de diners no n’hi ha més. No n’hi ha més per diversos motius: perquè hem rescatat bancs i caixes amb diners públics, tot i que aquestes segueixen presentant beneficis i continuen sense donar crèdit. Perquè hem estat subvencionant empreses privades deficitàries o sectors productius obsolets, inflant-los de subvencions i distorsionant l’eficiència de l’economia, agreujat pel fet que aquests sectors com l’immobiliari, l’automobilístic o l’agrícola en molts casos no han fet les reformes i inversions necessàries perquè fossin realment rendibles, i on no tenim cap seguretat que amb tots els diners invertits allà aquestes empreses no acabin tancant o deslocalitzant-se.
Ens cal més capital, més capital per invertir en investigació, en desenvolupament, en noves empreses amb bons projectes, en construir infraestructures allà on es necessiten i poden potenciar l’activitat econòmica, des de carreteres, fins a trens.
D’on i com es pot aconseguir tot aquest capital necessari? Per potenciar la nostra economia productiva, cal també una reforma fiscal i financera.
Es podria començar per una lluita més intensa contra el frau fiscal (algunes aproximacions parlen que a Espanya aquest té un valor d’entre el 15 i el 20 per cent de la riquesa total del nostre país), i com a mínim s’haurien de contractar més inspectors d’hisenda, a part del conseqüent augment d’ingressos derivat de legalitzar tota aquesta economia submergida.
S’ha de reformar el sistema financer, introduint-hi les normes i lleis necessàries per obligar als bancs i caixes a prestar crèdits, a uns costos assumibles, això sí als projectes i empreses realment productius, no per tornar a crear una nova bombolla especulativa. I al mateix temps fent tributar totes les operacions en els mercats especulatius com la borsa entre d’altres.
I finalment s’han d’acabar els privilegis fiscals a les grans empreses i col·lectius més rics, qui té més que pagui més. Des d’un impost sobre la renda realment progressiu, fins a la recuperació de l’impost de successions, que en el cas de Catalunya només havien de pagar les 500 famílies més riques de tot el principat.
De la crisi no en sortirem tinguent uns costos d’acomiadament més barats que els d’Andorra, o amb uns salaris més baixos que la resta de la Unió Europea, o cotitzant menys i amb unes menors pensions.
La única possibilitat de sortir de la crisi, és fer front a les imposicions dels sectors més conservadors de la societat, que no estan disposats a perdre els seus privilegis, i que utilitzen tots els seus mitjans, tant econòmics, com de comunicació, com polítics, per fer-nos creure que només amb austeritat podem sortir de la crisi.
Amb austeritat i retallades a l’únic que podem aspirar, és a ser igual o més pobres del que ho som actualment.
Doncs la típica frase de que les crisis sovint representen oportunitats, a casa nostra de moment només ha representat una putada rere una altra.
PD: Abans de que se m’ametralli a comentaris, afegir que no esmento el tema de l’expoli fiscal català per centrar la reflexió en el model general i no en particularitats.
Novament cal que posem un excel·lent a tot l’aparell mediàtic i de poder d’influència en els mitjans de comunicació del sector empresarial i financer del nostre país.
Han aconseguit col·locar en l’eix central de la majoria de propostes per sortir de la crisi que és necessari abaratir l’acomiadament, rebaixar les cotitzacions de la seguretat social, mini contractes a mitja jornada en els quals per uns mòdics 400€ al mes pots decidir si cotitzar o no a la seguretat social (que no deixen de ser una manera de legalitzar els contractes i condicions laborals precàries).
Segur que la pregunta que formulo molta gent ja se l’ha fet: Amb 5 milions tres-centes mil persones a l’atur a Espanya i 630.000 a Catalunya, cal abaratir l’acomiadament?
Les empreses estan acomiadant a milers de treballadors mes rere mes i el problema és que l’acomiadament és massa car?
Un dels postulats bàsics de l’economia és que quan tu disminueixes el preu o el cost d’un servei, bé o acció, es tendeix a augmentar el consum d’aquest bé o servei.
Abaratint l’acomiadament, i amb les reformes laborals plantejades fins al moment només s’aconseguirà reduir els costos de les empreses, i disminuir el poder adquisitiu de tots nosaltres.
A partir d’aquí cal plantejar-se dos fets: el primer i obvi, si disminueix el nostre poder adquisitiu entrem de nou en un espiral de recessió, ja que tot i que el senyor Rajoy en els últims dies hagi dit que “l’únic del que em podem estar contents és de l’evolució de les nostres exportacions”, el mercat interior del nostre país també té un pes molt important pel que fa a la generació de riquesa i llocs de treball. I per tant si perdem poder adquisitiu consumirem menys, i si consumim menys, els beneficis empresarials baixaran i òbviament, de nou, augmentarà el nombre de desocupats.
Per sortir de la crisi ens fa falta tornar a crear llocs de treball, necessitem tornar a generar riquesa, independentment de si l’acomiadament és més o menys car, que això en definitiva només importarà a aquelles empreses que no siguin realment productives i que tinguin por que la seva activitat no sigui prou dinàmica i competitiva per poder fer-se un lloc en l’economia, en definitiva aquestes empreses no són les que ens faran sortir de la crisi.
Si bé és veritat que podríem parlar de la necessitat d’una major flexibilització del mercat laboral (sempre d’uns límits raonables, en quan a preservació del poder adquisitiu dels treballadors i lluita contra la temporalitat i precarietat laboral), del que realment cal i és necessari parlar i abordar és una reforma de l’economia productiva.
La culpa de la crisi i dels acomiadaments no és nostra, no és dels treballadors, la culpa de la crisi la tenen les grans empreses i el sistema financer que no han sabut gestionar correctament les seves inversions, i que no han sabut invertir correctament les plusvàlues o beneficis obtinguts de l’economia especulativa basada en el totxo, en inversions productives i capaces de crear llocs de treball i riquesa.
La solució a l’actual crisi, i un dels principals per no dir el més dramàtic dels problemes que genera aquesta crisi que són totes les persones desocupades, passa perquè l’economia productiva torni a generar llocs de treball.
Tanmateix per poder afavorir aquest fet es necessiten més diners, i si una cosa és veritat és que de diners no n’hi ha més. No n’hi ha més per diversos motius: perquè hem rescatat bancs i caixes amb diners públics, tot i que aquestes segueixen presentant beneficis i continuen sense donar crèdit. Perquè hem estat subvencionant empreses privades deficitàries o sectors productius obsolets, inflant-los de subvencions i distorsionant l’eficiència de l’economia, agreujat pel fet que aquests sectors com l’immobiliari, l’automobilístic o l’agrícola en molts casos no han fet les reformes i inversions necessàries perquè fossin realment rendibles, i on no tenim cap seguretat que amb tots els diners invertits allà aquestes empreses no acabin tancant o deslocalitzant-se.
Ens cal més capital, més capital per invertir en investigació, en desenvolupament, en noves empreses amb bons projectes, en construir infraestructures allà on es necessiten i poden potenciar l’activitat econòmica, des de carreteres, fins a trens.
D’on i com es pot aconseguir tot aquest capital necessari? Per potenciar la nostra economia productiva, cal també una reforma fiscal i financera.
Es podria començar per una lluita més intensa contra el frau fiscal (algunes aproximacions parlen que a Espanya aquest té un valor d’entre el 15 i el 20 per cent de la riquesa total del nostre país), i com a mínim s’haurien de contractar més inspectors d’hisenda, a part del conseqüent augment d’ingressos derivat de legalitzar tota aquesta economia submergida.
S’ha de reformar el sistema financer, introduint-hi les normes i lleis necessàries per obligar als bancs i caixes a prestar crèdits, a uns costos assumibles, això sí als projectes i empreses realment productius, no per tornar a crear una nova bombolla especulativa. I al mateix temps fent tributar totes les operacions en els mercats especulatius com la borsa entre d’altres.
I finalment s’han d’acabar els privilegis fiscals a les grans empreses i col·lectius més rics, qui té més que pagui més. Des d’un impost sobre la renda realment progressiu, fins a la recuperació de l’impost de successions, que en el cas de Catalunya només havien de pagar les 500 famílies més riques de tot el principat.
De la crisi no en sortirem tinguent uns costos d’acomiadament més barats que els d’Andorra, o amb uns salaris més baixos que la resta de la Unió Europea, o cotitzant menys i amb unes menors pensions.
La única possibilitat de sortir de la crisi, és fer front a les imposicions dels sectors més conservadors de la societat, que no estan disposats a perdre els seus privilegis, i que utilitzen tots els seus mitjans, tant econòmics, com de comunicació, com polítics, per fer-nos creure que només amb austeritat podem sortir de la crisi.
Amb austeritat i retallades a l’únic que podem aspirar, és a ser igual o més pobres del que ho som actualment.
Doncs la típica frase de que les crisis sovint representen oportunitats, a casa nostra de moment només ha representat una putada rere una altra.
PD: Abans de que se m’ametralli a comentaris, afegir que no esmento el tema de l’expoli fiscal català per centrar la reflexió en el model general i no en particularitats.
