13.11
2011
2011
ERC a Madrid
La feina al Congrés per a un diputat d’ERC, ens ho mirem en clau de passat o de futur immediat, ha d’estar emmarcada em unes coordenades molt clares, atesos els plantejaments del nostre partit. No cal anar a fer pedagogia a Madrid del fet nacional català: ells (els espanyols, d’un o altre dels partits majoritaris) saben com som i què volem. I són conscients que ens necessiten (econòmicament)......almenys de moment. El que cal a Madrid –penso que ERC ho ha aconseguit fins ara- és fer d’altaveu, sense complexos, de les aspiracions democràtiques d’aconseguir l’estat propi, la plenitud nacional. I ens convé continuar aquest camí, perquè els altres –els que es diuen nacionalistes i asseguren que defensaran Catalunya- ni ho han fet ni ho faran. Aquesta manera d’actuar implica incomprensions i desqualificacions, no només d’allà sinó també d’aquí. Quan els diputats d’ERC érem expulsats, un darrere l’altre, de la tribuna del Congrés per parlar en català a la passada legislatura (2004-2008), no només rebíem els insults de la dreta (i centreesquerra) espanyola, sinó de la lerrouxista dreta i pseudoesquerra pretesament catalanista. Si algú repassa diaris com La Vanguardia i El Periódico sabrà (i comprovarà) de què parlo.
Tampoc no em vull oblidar d’una altra responsabilitat que ens pertoca als diputats d’ERC a Madrid: recuperar una mínima part de l’espoli fiscal a què se’ns sotmet cada any –perquè la covardia dels catalans ho permet, siguem clars-, per la via d’algunes inversions que pactem per als nostres ajuntaments i institucions. Es passa malament –fa mal d’estómac, si voleu- quan expliques que has aconseguit una partida en els pressupostos de l’Estat per a arranjar un camí, un monument, una plaça...Però penso que no podem renunciar a aquesta línia d’actuació. Sóc empordanès, i haver assistit, en un dels últims actes com a diputat, a la inauguració de les obres de millora de l’entorn del monestir de Vilabertran (alcalde d’ERC) finançades en bona part a càrrec de l’Estat....em va provocar aquesta doble i contradictòria sensació: alegria per la gent del poble..i pena per la forma, per haver de negociar uns diners que venen dels nostres impostos i que hem de recuperar de Madrid per la covardia (reitero) d’un poble que atorga la confiança a formacions que no volen trencar els llaços que ens esclavitzen.
I per acabar, una referència a la nostra vocació de partit progressista, compromès amb les classes més desfavorides. Ens cal a Madrid fer sentir la veu dels febles, visquin on visquin, reclamar polítiques públiques d’esquerres. Per això, en la legislatura que va començar el 2004 varem recolzar la investidura de Rodríguez Zapatero a canvi, entre d’altres coses, de la redacció i aprovació d’una llei fonamental en l’estat del benestar: la de dependència. Més enllà dels incompliments pressupostaris del govern de Madrid, l’actitud d’ERC ha servit perquè ara ja ningú no qüestioni aquesta quarta pota de l’estat del benestar. Es pot discutir la quantia econòmica dels ajuts, i més en temps de crisi, però ningú té dret a oblidar que si hi ha llei de dependència és gràcies a ERC. I ens en podem sentir i ens en sentim ben orgullosos.
I per acabar, una referència a la nostra vocació de partit progressista, compromès amb les classes més desfavorides. Ens cal a Madrid fer sentir la veu dels febles, visquin on visquin, reclamar polítiques públiques d’esquerres. Per això, en la legislatura que va començar el 2004 varem recolzar la investidura de Rodríguez Zapatero a canvi, entre d’altres coses, de la redacció i aprovació d’una llei fonamental en l’estat del benestar: la de dependència. Més enllà dels incompliments pressupostaris del govern de Madrid, l’actitud d’ERC ha servit perquè ara ja ningú no qüestioni aquesta quarta pota de l’estat del benestar. Es pot discutir la quantia econòmica dels ajuts, i més en temps de crisi, però ningú té dret a oblidar que si hi ha llei de dependència és gràcies a ERC. I ens en podem sentir i ens en sentim ben orgullosos.
