23.12
2010
2010
El futur del castellà es juga als Països Catalans
Encara no hem començat a demanar el Concert Econòmic (o el pacte fiscal en la línea del concert econòmic, com intenten rebaixar-lo alguns) que a Madrid ja ens han tornat a avisar que els fruits que va donar de si la sentencia del tribunal constitucional del 10 de juliol ja han madurat i el Tribunal Suprem està en plena excitació per aplicar-los.
I ratapam!! Ens quedem sense immersió lingüística, un model defensat íntegrament per molts filòlegs de diferents nacionals. Un model que garanteix la cohesió social de la societat catalana, que permet als infants, nens i joves desenvolupar I aprendre tres llengües diferents sense que cap d’elles surti perjudicada.
Per què ara s’ha de preocupar el TS en intentar que 7 milions de catalans estiguin totalment immersos en la llengua espanyola, quan ja tenen més de 300 milions de parlants a tot el món? Ens estant intentant fer creure que el futur de la llengua espanyola es juga a Catalunya? Però la pregunta cabdal és, i el futur del Català on es juga? A Reykjavik???
Motius per criticar aquesta decisió no en falten, el que ens falten són motius per arrossegar aquella gent que encara creu que amb l’Estat Espanyol podem negociar i establir algun tipus de relació cordial. Aquesta sentència, com totes les altres que ens han anat caient aquests anys ens reafirmen que el camí per canviar l’Estat Espanyol està tancat a pany i forrellat i que l’únic model per aconseguir la supervivència i evitar el genocidi cultural, social, econòmic i lingüístic dels Països Catalans és necessàriament l’assoliment de l’Estat Propi.
Amb quins arguments els federalistes em poden defensar que encara podem canviar l’estat espanyol? No se senten enganyats, decebuts i humiliats que Espanya ens tracti d’aquesta manera? No troben que és un insult a la integritat de la persona i un atemptat a la democràcia que es retallin els drets més bàsics dels ciutadans d’aquesta nació?
I llavors, de que serveix fer lleis noves al Parlament de Catalunya? Ens dissolem, i pleguem. Tots cap a casa, perquè arriba un moment en que cada llei nova que fem és tombada i anul·lada. Serveix d’alguna cosa la nostra activitat parlamentària? LLEI DE LA DEPENDÈNCIA (esmenada), ESTATUT (esmenat), IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (esmenada), FINANÇAMENT (esmenat), DIVISIÓ TERRITORIAL (esmenada), LLEI DEL CINEMA (en perill), etc. Així doncs, deixem buits els escons i marxem cap a casa.
Però no ho farem, perquè això és el que volen ells, que abandonem i renunciem a canviar la societat i el país. Volen que renunciem a la nostra digna llibertat com a país, i això nosaltres no ho podem permetre.
Per què ara s’ha de preocupar el TS en intentar que 7 milions de catalans estiguin totalment immersos en la llengua espanyola, quan ja tenen més de 300 milions de parlants a tot el món? Ens estant intentant fer creure que el futur de la llengua espanyola es juga a Catalunya? Però la pregunta cabdal és, i el futur del Català on es juga? A Reykjavik???
Motius per criticar aquesta decisió no en falten, el que ens falten són motius per arrossegar aquella gent que encara creu que amb l’Estat Espanyol podem negociar i establir algun tipus de relació cordial. Aquesta sentència, com totes les altres que ens han anat caient aquests anys ens reafirmen que el camí per canviar l’Estat Espanyol està tancat a pany i forrellat i que l’únic model per aconseguir la supervivència i evitar el genocidi cultural, social, econòmic i lingüístic dels Països Catalans és necessàriament l’assoliment de l’Estat Propi.
Amb quins arguments els federalistes em poden defensar que encara podem canviar l’estat espanyol? No se senten enganyats, decebuts i humiliats que Espanya ens tracti d’aquesta manera? No troben que és un insult a la integritat de la persona i un atemptat a la democràcia que es retallin els drets més bàsics dels ciutadans d’aquesta nació?
I llavors, de que serveix fer lleis noves al Parlament de Catalunya? Ens dissolem, i pleguem. Tots cap a casa, perquè arriba un moment en que cada llei nova que fem és tombada i anul·lada. Serveix d’alguna cosa la nostra activitat parlamentària? LLEI DE LA DEPENDÈNCIA (esmenada), ESTATUT (esmenat), IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (esmenada), FINANÇAMENT (esmenat), DIVISIÓ TERRITORIAL (esmenada), LLEI DEL CINEMA (en perill), etc. Així doncs, deixem buits els escons i marxem cap a casa.
Però no ho farem, perquè això és el que volen ells, que abandonem i renunciem a canviar la societat i el país. Volen que renunciem a la nostra digna llibertat com a país, i això nosaltres no ho podem permetre.
