19.11
2010
2010
Solidaritat, coherència i sobirania
Com diu Pere Casaldàliga, no hi ha un primer món desenvolupat i un tercer món subdesenvolupat, hi ha un únic món mal desenvolupat. Capgirar aquesta situació requereix accions positives que enforteixin les capacitats dels pobles i les persones que viuen en pròpia pell les conseqüències de la pobresa, la violència o la inequitat per superar aquesta realitat, ja que a elles els hi correspon decidir els processos que cal endegar per generar el seu propi model de desenvolupament. En definitiva, han de disposar de la llibertat, les capacitats i les oportunitats per exercir el dret a decidir sobre el seu futur.
Oi que això us sona? I que hi esteu d’acord? doncs acabem de descobrir la sopa d’all. I el més curiós és que nosaltres ja ho intuïem, però la resta s’han quedat atònits, amb la boca oberta i un pam de nas. M’explico:
Per una banda, la percepció generalitzada de la ciutadania sobre la cooperació ha estat lligada als valors paternalistes. Però durant els darrers cinquanta anys, el món de la cooperació i la solidaritat internacional ha passat per diverses fases, des de l'assistencialisme caritatiu a l'actual model, més adaptat a les necessitats reals dels països del Sud. Una evolució que no s'ha vist acompanyada d'un debat públic, serè i rigorós sobre la pertinença, l'eficiència i l'eficàcia de la cooperació que s'estava executant a cada moment. Un fet que ha consolidat un esquema conservador que redueix la solidaritat a mecanismes espasmòdics caritatius que serveixen per tranquilitzar la pròpia consciència i perpetuen les desigualtts.
Per altra banda, certa esquerra dogmàtica ha construït un imaginari col·lectiu on alguns pobles estaven subjugats per dinàmiques perverses d’altres països que eren molt dolents, i eren incapaçes de mesurar amb el mateix raser situacions de dependència i submissió d’altres països en funció de l’adscripció del seu particular univers de “bons” i “dolents”. De la mateixa manera, certa dreta neocon ha alimentat el mateix paradigma i, en un sentit invers. Aquest fet ha despistat bona part de l’opinió pública en confondre la cooperació al desenvolupament amb la solidaritat ideològicament partidista o amb la geoestratègia econòmicament interessada (segons cada cas).
Finalment, a Catalunya ha existit un cert consens entre el nacionalisme conservador hegemònic que ha sostingut que això de la solidaritat foma part del jou espanyol, i que nosaltres, els catalans, ja ho som prou de solidaris, amb el dèficit fiscal que patim amb Espanya. I que en ser ciutadans d’una nació internacionalment no reconeguda, sona paradoxal parlar de la nostra responsabilitat global amb el desenvolupament dels pobles empobrits. De fet durant anys el nacionalisme de CiU va defensar que no calia pagar dues tasses de solidaritat: l'espanyola i la mundial, tot reduïnt la solidaritat a un problema estrictament econòmic.
L’esquerra independentista s’havia sentit incòmoda en tots i cadascun d’aquests esquemes, ja que no comulgava amb uns valors caritatius que no qüestionaven l’estatus, no es sentia vinculada amb aquell internacionalisme apàtrida de boquilla que era solidari amb els pobles de manera inversament proporcional a la seva llunyania geogràfica (i sempre i quant fossin del club dels “bons”), i finalment no compartia una visió reaccionària que ens volia fer creure que la nostra condició nacional subsidiària jurídica i econòmica i política front Madrid ens limitava la nostra capacitat d’actuar internacionalment de manera solidària.
Perquè malgrat tots els malgrats, els catalans sóm un dels pobles més solidaris, amb multitud d'ONGD presents al nostre territori. Tothom sap que és fàcil trobar-se connacionals entre els cooperants que estan treballant arreu del món. Si viatges, vagis on vagis sempre trobes un català darrera de les causes més llunyanes i desconegudes. I hem donat prous mostres d’aquest compromís. Només fent una mica de memòria podem trobar dades que ho corroboren: les campanyes de solidaritat amb Etiòpia i Nicaragua dels 80, la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament el 1986, les campanyes d'ajuda humanitària amb Bòsnia Hercegovina els 90, les manifestacions multitudinàries contra la guerra a principis del segle XXI, les milionaries aportacions a les ONG que van actuar pel tsunami del sudest asiàtic el 2005, el terratremol del perú el 2007 o el d'Haití fa poques setmanes.
Els ciutadans dels PPCC som solidaris perquè hem patit moltes de les situacions que avui generen injustícia arreu del món, o es que no recordem que no fa ni 70 anys varem guerra, fam i misèria, negació dels drets humans, persecució lingüística i cultural, exili, desplaçament forçós confinament en camps de refugiats?
Som solidaris perquè no podem bastir un projecte col·lectiu des de l’autisme absolut. Avui no es pot construir una projecte nacional creïble ni una societat democràtica avançada sense participar decididament en la construcció d’un ordre internacional més just, solidari i en pau. La globalitat ens afecta i en formem part, i la governança global és, juntament amb la lluita contra el canvi climàtic, els principals reptes de la comunitat internacional de la que formem part.
I ha estat aquesta Esquerra la que ha transformat els darrers anys la Cooperació Catalana des de a Generaliat de Catalunya, proposant un model de cooperació que ha trencat els vells esquemes.
La nostra cooperació s’ha basat en l’enfortiment de la sobirania de les persones i dels pobles per ampliar les seves oportunitats, i per això ens hem compromés amb un model que acompanyi els processos endògens, que potenciï les capacitats dels propis països del sud i el dret a decidir dels pobles i les persones amb les que cooperem.
En la mesura que creixem com actors internacionalment responsables creixerà el nostre prestigi en l’escenari internacional. Ja ho deia l’alcalde de Sarajevo fa anys: estem molt agraïts al poble català, perquè sense esperar-ne la seva solidaritat, va aparèixer abans que molts altres i va estar al nostre costat fins al final.
Per una banda, la percepció generalitzada de la ciutadania sobre la cooperació ha estat lligada als valors paternalistes. Però durant els darrers cinquanta anys, el món de la cooperació i la solidaritat internacional ha passat per diverses fases, des de l'assistencialisme caritatiu a l'actual model, més adaptat a les necessitats reals dels països del Sud. Una evolució que no s'ha vist acompanyada d'un debat públic, serè i rigorós sobre la pertinença, l'eficiència i l'eficàcia de la cooperació que s'estava executant a cada moment. Un fet que ha consolidat un esquema conservador que redueix la solidaritat a mecanismes espasmòdics caritatius que serveixen per tranquilitzar la pròpia consciència i perpetuen les desigualtts.
Per altra banda, certa esquerra dogmàtica ha construït un imaginari col·lectiu on alguns pobles estaven subjugats per dinàmiques perverses d’altres països que eren molt dolents, i eren incapaçes de mesurar amb el mateix raser situacions de dependència i submissió d’altres països en funció de l’adscripció del seu particular univers de “bons” i “dolents”. De la mateixa manera, certa dreta neocon ha alimentat el mateix paradigma i, en un sentit invers. Aquest fet ha despistat bona part de l’opinió pública en confondre la cooperació al desenvolupament amb la solidaritat ideològicament partidista o amb la geoestratègia econòmicament interessada (segons cada cas).
Finalment, a Catalunya ha existit un cert consens entre el nacionalisme conservador hegemònic que ha sostingut que això de la solidaritat foma part del jou espanyol, i que nosaltres, els catalans, ja ho som prou de solidaris, amb el dèficit fiscal que patim amb Espanya. I que en ser ciutadans d’una nació internacionalment no reconeguda, sona paradoxal parlar de la nostra responsabilitat global amb el desenvolupament dels pobles empobrits. De fet durant anys el nacionalisme de CiU va defensar que no calia pagar dues tasses de solidaritat: l'espanyola i la mundial, tot reduïnt la solidaritat a un problema estrictament econòmic.
L’esquerra independentista s’havia sentit incòmoda en tots i cadascun d’aquests esquemes, ja que no comulgava amb uns valors caritatius que no qüestionaven l’estatus, no es sentia vinculada amb aquell internacionalisme apàtrida de boquilla que era solidari amb els pobles de manera inversament proporcional a la seva llunyania geogràfica (i sempre i quant fossin del club dels “bons”), i finalment no compartia una visió reaccionària que ens volia fer creure que la nostra condició nacional subsidiària jurídica i econòmica i política front Madrid ens limitava la nostra capacitat d’actuar internacionalment de manera solidària.
Perquè malgrat tots els malgrats, els catalans sóm un dels pobles més solidaris, amb multitud d'ONGD presents al nostre territori. Tothom sap que és fàcil trobar-se connacionals entre els cooperants que estan treballant arreu del món. Si viatges, vagis on vagis sempre trobes un català darrera de les causes més llunyanes i desconegudes. I hem donat prous mostres d’aquest compromís. Només fent una mica de memòria podem trobar dades que ho corroboren: les campanyes de solidaritat amb Etiòpia i Nicaragua dels 80, la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament el 1986, les campanyes d'ajuda humanitària amb Bòsnia Hercegovina els 90, les manifestacions multitudinàries contra la guerra a principis del segle XXI, les milionaries aportacions a les ONG que van actuar pel tsunami del sudest asiàtic el 2005, el terratremol del perú el 2007 o el d'Haití fa poques setmanes.
Els ciutadans dels PPCC som solidaris perquè hem patit moltes de les situacions que avui generen injustícia arreu del món, o es que no recordem que no fa ni 70 anys varem guerra, fam i misèria, negació dels drets humans, persecució lingüística i cultural, exili, desplaçament forçós confinament en camps de refugiats?
Som solidaris perquè no podem bastir un projecte col·lectiu des de l’autisme absolut. Avui no es pot construir una projecte nacional creïble ni una societat democràtica avançada sense participar decididament en la construcció d’un ordre internacional més just, solidari i en pau. La globalitat ens afecta i en formem part, i la governança global és, juntament amb la lluita contra el canvi climàtic, els principals reptes de la comunitat internacional de la que formem part.
I ha estat aquesta Esquerra la que ha transformat els darrers anys la Cooperació Catalana des de a Generaliat de Catalunya, proposant un model de cooperació que ha trencat els vells esquemes.
La nostra cooperació s’ha basat en l’enfortiment de la sobirania de les persones i dels pobles per ampliar les seves oportunitats, i per això ens hem compromés amb un model que acompanyi els processos endògens, que potenciï les capacitats dels propis països del sud i el dret a decidir dels pobles i les persones amb les que cooperem.
En la mesura que creixem com actors internacionalment responsables creixerà el nostre prestigi en l’escenari internacional. Ja ho deia l’alcalde de Sarajevo fa anys: estem molt agraïts al poble català, perquè sense esperar-ne la seva solidaritat, va aparèixer abans que molts altres i va estar al nostre costat fins al final.
