2020
Diumenge passat vaig veure aquesta vinyeta d’en Juanjo Sáez al diari Ara sobre les solucions al covid-19 i em va agradar tant que vaig decidir compartir-la al meu Facebook. Una estona més tard, un amic va comentar-hi queixant-se que hi hagués el feminisme entre les solucions ja que, per ell, hagués estat més encertat posar-hi l’igualitarisme.
https://www.ara.cat/vinyetes/Ara-que-no-ofengui-ningu_21_1012208789000.html
És evident que les paraules varien el seu significat segons el seu context o qui les pronuncïi. El famós concepte de nova normalitat que arribarà aviat faria enfadar Cortázar, que ja avisava a Rayuela que les paraules sense context ni fets -com les que es troben dins un diccionari- estan mortes. No és d’estranyar que, en temps de crisi, la prioritat número u dels governs sigui crear el context on les seves paraules tinguin sentit.
És un bàsic en la comunicació política que és millor que la població parli d’ “el govern diu...” que no pas que “el govern no fa res”. Les rodes de premsa maratonianes del govern Sánchez son per això. En aquest estat de setge, els governs ens estan enterrant amb informació per evitar la percepció d’abandonament que podríem tenir però, en realitat, normalment hi ha tan poc suc que acabem amb una sensació insípida. De fet, el mateix Felipe González recorda a una entrevista fa poc que les aparicions polítiques han de ser breus, directes i empàtiques (el famós Main Point dels discursos d’en George Bush). També és important que els polítics no facin d’experts (que la Meritxell Budó no recomani mascaretes, per exemple) i que es limitin a sortir només en moments clau. Potser així evitaríem els centenars d’informacions contradictòries que ens fan perdre –encara més, si es pot- la confiança en les seves paraules.
I la guerra? És un context que també han utilitzat Macron (amb una èpica i una direcció de fotografia molt més potent) i Trump (“Això és un embat amb el virus xinès i les males decisions de la Unió Europea”). Dins el marc mental d’una guerra tot s’hi val, és el polític qui mana i no se’l discuteix perquè, en un estat de setge (encara que sigui el d’una guerra inexistent), s’atorga el poder a les forces d’estat per garantir l’ordre i la pau social. Aquests dies, aprofitant el confinament, he repassat el Diari de la Pau (publicat entre 1991 i 1992 com a resposta a la guerra del Golf). Quasi trenta anys més tard (trenta!) se segueix utilitzant la mateixa forma (ja llavors) caduca de control de l’opinió pública i la població. Al primer número, el periodista Joan Gomis escriu un dogma encara vigent i necessari: “Diguem sí a la vida. Diguem sí als drets de la gent. Diguem sí a la pau. Diguem sempre no a la guerra. Diguem ara no a aquesta guerra. Diguem no”.
Penso que la vinyeta d’en Juanjo Sáez és molt encertada en aquest sentit. Més enllà de la ciència i la sanitat pública, ens calen cures, empatia i, sí: feminisme. Hem de moure el focus de la nostra economia del benefici a la vida, prioritzant la bona gestió humana, propera, feminista i moderna abans que el rescat de la banca o la despesa militar. La gestió de l’Alba Vergés, en aquest sentit, crec que ha estat immillorable. Salut ha llançat una app sense precedents de gestió emocional (GestioEmocional.cat), s’han aprofitat de la famosa política pop i hem vist una consellera propera molts dies al FAQs (igual que vam veure Díaz Ayuso al Deluxe), han publicat infografies diàries amb informació veraç, ràpida i segmentada que no costa compartir... I, és clar, algunes dirigents han plorat durant rodes de premsa.
I és que la paraula plorar també depèn d’un context emocional o històric. Que Pep Guardiola plorés quan el Barça va guanyar l’últim títol del sextet, ho passem. Que Carlos Cuevas plorés l’últim dia de rodatge de Merlí, ho passem. Que, el 2016, Pedro Sánchez plorés quan deixava l’acta de diputat, ho passem. Pobres tuitaires que criticaven les llàgrimes de la consellera! Probablement, s’aturin molts cops a ells mateixos de plorar per evitar mostrar-se dèbils quan, en general, irradia transparència, confiança i humanitat. Jessica Mann va plorar als jutjats quan acusava l’home que la mirava fixament a només dos metres, Weinstein, d’haver-la violat diversos cops. Aquest plor marca l’inici de la nova normalitat. La crisi d’aquest sistema és imminent: ens toca decidir si volem que la governi Harvey Weinstein des d’una cadira de rodes falsa o el feminisme de Jessica Mann.
El nostre paper com a ciutadans ja és més discutible. Som animals socials, veiem una imatge i la compartim a les nostres xarxes colgades de fake news dins el marc de la nostra pròpia cambra d’eco. L’Enric Casasses es preguntava en una entrevista, fa poc, si transformar la nostra indignació ciutadana en memes i imatges que ridiculitzen els polítics a les xarxes ens feia perdre potència reivindicativa. No ho sé. En tot cas, estic segur que –independentment de la crisi- sempre és millor compartir missatges positius com els #ThankATrucker del govern de Trudeau, un retweet de les fotos de nens sortint de casa després d’un mes tancats o -feu-vos un favor- una vinyeta d’en Juanjo Sáez.
- Guillem Lloret
- Militant del Jovent Republicà del Pla de l'Estany
- 23/11/2024
- t: @@LloretiTriola
- b: