2025
La majoria dels lectors encara recordarà l’apagada elèctrica que fa pocs dies va deixar a les fosques milers de llars i sense serveis bàsics a moltes zones dels Països Catalans. Sobretot al Principat i al País Valencià, diversos municipis van quedar paralitzats, afectant escoles, hospitals, comerços i activitats quotidianes. Les causes encara avui són incertes, però més enllà dels moments distòpics que va provocar, aquest episodi ha tornat a posar damunt la taula el debat polèmic sobre la necessitat d’una sobirania energètica real i popular.
Aquest incident evidencia la dependència estructural d’un model energètic centralitzat, fràgil i pensat per servir als interessos dels grans oligopolis, no pas per garantir els drets de la ciutadania. Aquest és el punt de partida des del qual el jovent independentista hem de plantejar el debat, des de la reivindicació d’uns Països Catalans sobirans, també en l’àmbit energètic, amb capacitat de decidir com, on i per a qui produïm l’energia. I això implica assumir que sense sobirania energètica no hi haurà sobirania nacional.
Per fer-ho possible, cal trencar amb la lògica mercantilista que domina avui la gestió de les infraestructures bàsiques. L’energia no pot continuar sent una mercaderia, com tampoc ho poden ser l’aigua o la sanitat. Reivindiquem el control públic de la producció, la distribució i l’emmagatzematge d’energia, com a pas imprescindible per garantir-ne un accés universal, assequible i just. I això vol dir apostar per models de gestió pública o comunitària, com les cooperatives o les comunitats energètiques locals, que posin les persones i el territori al centre, i no els beneficis d’uns pocs accionistes.
En aquest nou horitzó, la transició cap a les energies renovables és més necessària que mai. No només per fer front a l’emergència climàtica, sinó per descarbonitzar l’economia i democratitzar l’energia. Ara bé, no volem qualsevol renovable, ni de qualsevol manera. Rebutgem un model que descarregui els costos territorials en les comarques rurals mentre concentra els guanys en les grans ciutats. Defensem un model descentralitzat, planificat amb criteris socials, ambientals i de justícia territorial. I això només serà possible si les comunitats tenen veu i capacitat de decisió en la implantació de les infraestructures.
A més, parlar de transició energètica també vol dir parlar de condicions laborals dignes, de drets socials i de perspectiva de gènere. No podem permetre que el camí cap a un nou model energètic es faci a costa dels drets de la classe treballadora, com s’ha posat de manifest aquests dies quan els empresaris han pressionat molts treballadors per recuperar les hores perdudes durant l’apagada. De la mateixa manera, la planificació energètica ha de tenir en compte les desigualtats de gènere i promoure un repartiment equitatiu dels beneficis i de les responsabilitats.
L’apagada ha estat un avís. Però també pot ser una oportunitat. Ens ha mostrat, un cop més, que quan el sistema falla, el poble s’organitza. I que cal construir un model on l’energia sigui un dret i no un privilegi. On el país continuï funcionant, independentment del que decideixin a despatxos llunyans. On siguem nosaltres, com a poble, qui decidim quina llum volem encendre i cap a quin futur volem avançar.
Perquè només amb sobirania energètica podrem construir un país lliure, just i al servei de la seva gent. I només el poble podrà il·luminar aquest futur que ha de venir.
Sobirania, també energètica