2023
Conversa entre Janet Catalan i Mel Güell sobre el col·lectiu trans*, coincidint amb el 31 de març, Dia Internacional de la Visibilitat Trans*. Janet Catalan té 21 anys, està estudiant el Grau d’Humanitats a la Universitat Autònoma de Barcelona. Utilitza pronoms femenins i neutres. Mel Güell té 18 anys, està acabant 2n de batxillerat i s’està plantejant que farà l’any que ve. Utilitza tots els pronoms ara mateix.
Janet: Per començar i posar una mica de context, és interessant saber que la llei trans* és un tema que ve de fa temps, encara que se n’estigui parlant més intensament des de fa dos o tres anys. Quan es va aprovar la primera llei trans* de l’estat Espanyol (anys 2007), ja hi va haver veus que deien que era una llei insuficient. A partir d’aquest moment, el col·lectiu trans* no hem parat de reclamar més drets i més llibertats. Com ho has viscut tot això?
Mel: El que passa, crec jo, és que a Barcelona hi ha moltíssima gent i molt rebombori i, per tant, d’alguna manera, passen més coses. En el cas de Banyoles, no passen tantes coses i la llei trans* no ha generat tant soroll. Bé, fins que un regidor de Junts va fer unes declaracions en contra d’aquesta llei i va llençar una sèrie d'insults envers el col·lectiu trans*. A partir d’aquí, sí que se n’ha parlat més.
J: És curiós també, quan es posa en qüestió la violència masclista, el debat gira entorn de com fer-ho perquè la llei sigui efectiva. En canvi, el debat amb la llei trans* era si realment havíem d’estar reconegudes en aquesta. I és clar que sí, ja que una cosa que no pots anomenar, no existeix i, per tant, està absolutament desemparada.
M: És molt fort, ja que s’està posant en qüestió si les persones trans* haurien de tenir el dret a autodeterminar-se, és a dir, que com a persona trans*, tu per canviar-te el sexe registral, no necessitis proves i testimonis, sinó que ho puguis fer si tu saps quina és la teva identitat com a persona. I jo crec que és molt necessari protegir a les dones, però protegir a les dones contra la violència masclista, no contra les dones trans.
J: Què significa ser una persona trans* en el sentit personal, però, també, com se situa en la societat i quins rols creus que es generen?
M: Des del moment que et presentes com a persona trans*, comences a ser qüestionat d'alguna manera. És a dir, un dona CIS o un home CIS no hauran d’explicar mai perquè són un home o perquè són una dona. En canvi, a les persones trans* sí que se’ns qüestiona: “I per què t’identifiques amb tal o d’aquella manera?” I no és que m’identifiqui, és que soc. A partir d'aquí, sembla que les persones trans* siguem una mena d’enciclopèdia amb potes que estiguem disposades a respondre, en qualsevol moment, qualsevol dubte sobre el col·lectiu LGTBI+ i, sobretot, del col·lectiu trans*. A vegades, t'arriben a preguntar, fins i tot, què tens entre les cames o si vols operar-te els pits.
J: Una altra cosa que a mi em genera molt debat és quan, en una discoteca o a la feina, els clients -volent ser amables- em diuen: “Ai, m’encanten les teves arracades, et queden molt bé”, “M’encanta aquest top o aquest pintallavis”... I és curiós que a la meva amiga, que igual porta unes arracades més xules, no se li diu res.
M: I també passa quan una dona decideix no depilar-se i comença a rebre comentaris, com: “Ai, que valenta, així quedes més natural”. Són comentaris que no li faries a una persona que es depila, ja que és la normativitat, llavors és com que si una persona surt de la normativitat, sembla que li has d’anar a donar les gràcies. Això no és res més que una opressió més que vivim.
J: De fet, és això, s’aplaudeix quan una persona cis trenca amb els rols de gènere i, en canvi, s’aplaudeix quan una persona trans* compleix amb ells. Què en penses tu sobre això?
M: Aquest és un debat intern que jo he tingut durant molt de temps, ja que a mi m’agrada socialitzar amb una expressió de gènere masculina, però també m’agrada fer-ho amb una expressió de gènere femenina. I soc conscient que això comporta qüestionaments per part de la gent, però és el que hi ha. Nosaltres qüestionem una societat basada en el model de gènere binari, i això està establert profundament en la nostra societat. Ho tenim tot organitzat de forma binària: des dels lavabos fins a la divisió dels jocs a l'escola, l’equip de nois i el de noies. I com sempre s’ha fet així, m’imagino que fa por sortir de les etiquetes home-dona, ja que trenca totalment amb el nostre esquema mental.
J: És molt curiós, ja que fem el que fem, i rebem comentaris despectius i irrespectuosos. Tu t’has trobat en alguna situació així?
M: Sí, es fan molts comentaris que estan totalment fora de lloc. Per exemple, recordo que un noi que jo pensava que era amic meu -vaig acabar descobrint que no ho era-, em va dir: “Però, tu t’operaràs?” I jo li vaig dir: “No, és que mira, jo ja he tingut moltes inseguretats amb el meu cos, i ara estic aprenent a estimar-me’l bé. La seva resposta va ser dir-me que aleshores jo no era una persona no-binària.
J: Tornant a la llei trans*, tot i que hi ha hagut avenços, veiem que l’Estat espanyol -amb el govern més progressista de la història- s’ha quedat curt, ja que no ha inclòs el reconeixement de les persones trans* no-binàries. O com passa, també, amb les persones menors de dotze anys i les persones migrades,
M: Totalment, no té sentit. De fet, estem parlant d’un tema interseccional i, en la meva opinió, l'objectiu final la lluita del col·lectiu LGTBI+ ha de ser l’abolició del gènere.
