ACTUALITAT: OPINIONS

Després de l’evident auge del feixisme arreu d’Europa, l’any 1935 la Internacional Comunista va canviar la seva política de confrontació de classe contra classe, això és, els partits de la classe treballadora com els Partits Comunistes contra qualsevol altra organització o institució que representés els interessos del capitalisme. D’aquesta confrontació de classe contra classe es passà a la política del front popular. Aquesta política es basa en la col·laboració dels Partits de classe amb altres partits de l’esquerra i amb partits burgesos democràtics, des de l’anarquisme a la socialdemocràcia passant pels liberals progressistes, per tal de bastir fronts electorals comuns i evitar l’avenç de la barbàrie i del retrocés democràtic i social que suposava el feixisme en aquella època. De fronts populars n’hi hagueren a Catalunya, a l’Estat espanyol o a França als anys 30, però també a Itàlia després de la victòria contra el nazifeixisme o al Xile del president Allende. L’expansió del nazisme, la repressió contra el moviment obrer i l’abolició de drets democràtics i socials van ser clau en aquest canvi de política, però la correlació de forces va influir-hi molt. Allà on aquesta no era necessàriament favorable als revolucionaris i on la presa del poder no era factible, el front popular es convertia en una necessitat per la classe i per avançar cap al socialisme.

Aquesta política va marcar la història posterior del segle XX i s’erigí en la millor manera, malgrat tots els errors comesos, per combatre políticament i electoralment totes les expressions de feixisme i de la reacció. En un inici podríem dir que la política del front popular és una política defensiva, però cauríem en un error en creure que és un replegament de forces davant l’auge imparable del feixisme. Amb els fronts populars es passa a l’ofensiva, no només perquè uneix a totes les forces d’esquerres i democràtiques contra el terror feixista, sinó perquè suposa la construcció d’una nova agenda social i política que posa l’accent en la vida, la cultura i en les aspiracions de la classe treballadora. És a dir, amb el front popular s’aspira a construir una societat millor enfront del que representa el feixisme, que no deixa de ser un moviment que serveix a les classes dominants per alliçonar a la classe treballadora i mantenir per la força el sistema capitalista quan aquest entra en crisi.

Retornant en l'actualitat, Catalunya viu ara un moment crític. Hem sortit d’una etapa marcada pel Procés i per la repressió contra el sobiranisme i l’independentisme a Catalunya i per la irrupció de les forces de l’anomenat canvi a nivell estatal i ara ens trobem en un impàs. En aquest clarobscur, com diria Gramsci, de no saber com serà el nou cicle que s’obre apareixen els monstres. I aquests monstres són les noves formes de feixisme, però també el retorn del model de país sociovergent que semblava enterrat. Estem davant d’una ofensiva brutal del sistema capitalista; habitatge inaccessible, precarització, normalització de les desigualtats socials i del militarisme imperialista, individualisme ferotge i que se’ns mantingui tant ocupats amb la feina com preocupats. Davant d’un PSOE que s’erigeix en principal valedor del règim del 78 amb el suport de les antigues forces del canvi sorgides del 15M, d’un PP cada cop més proper a l’extrema dreta de Vox i d’una sociovergència que ressorgeix, les esquerres del país ens trobem desunides i replegades en nosaltres mateixes. Però cal passar a l’ofensiva i canviar aquesta dinàmica i per fer-ho s’han de construir espais de trobada i col·laboració.

La majoria social d’esquerres que té Catalunya -una majoria a favor de la regulació dels lloguers, del control de preus, de l’ampliació dels serveis públics, d’avançar en polítiques feministes, de l’autodeterminació i l’amnistia- no sempre es tradueix en una majoria política. Per donar veu a aquesta voluntat del nostre poble i per encarar la dura realitat i els reptes als quals ens enfrontem com a país i com a classe treballadora necessitem una estratègia comuna entorn de les polítiques d’esquerres i a la sobirania de Catalunya tant als carrers com a les institucions. Cal, doncs, treballar per una proposta política  àmplia de totes les esquerres sobiranistes, respectant la singularitat de cadascuna d’elles, que treballi per superar el règim del 78 i que sigui l’alternativa. Un front ampli, democràtic i social. Les experiències d’EH Bildu a Euskal Herria i del BNG a Galícia són un clar exemple a seguir de com diferents esquerres sobiranistes s’uneixen amb un programa clar, útil i rupturista.

Aquest nou front popular torna a ser una necessitat per a la classe treballadora i pel país, només així avançarem cap a l’alliberament nacional del nostre poble i cap a l’emancipació de la nostra classe.