2012
Les JERC es van unir a la manifestació convocada aquest passat dijous a Lleida, amb el suport de més de 3.000 persones a la Plaça de la Pau. L'acte va estar plagat de pancartes en contra de les mesures del governs actual.
L'espoli fiscal que patim els catalans i catalanes ve de lluny. Des de 1986, l'espoli fiscal acumulat de Catalunya és de 289.274 milions d'euros. I en plena crisi econòmica es fa més evident que mai que això ens provoca menys benestar i més dificultats per a la nostra gent.
Rajoy s’escuda en la imposició de condicions al rescat de la UE a l’hora de justificar les noves mesures d’espoli social: L’augment de l’IVA al 21% el proper dilluns, la retallada al subsidi d’atur a partir del sisè mes, i la supressió de la paga extra de Nadal als funcionaris o l’eliminació de competències i regidors dels ajuntaments, configuren un paquet de mesures que pretenen estalviar 65.000 M, amb conseqüències catastròfiques tan socials com pel funcionament de l’economia, a causa del descens de consum que comportaran. Segons l’OCU la pujada de l’IVA suposarà incrementar el pressupost de consum de les famílies en 415 euros l’any.
Avui els ciutadans patim les conseqüències de la dilapidació dels recursos públics per part dels governs espanyols: Governs que han llençat 150.000 milions en AVE sense passatgers, autopistes sense cotxes i aeroports sense avions, en un projecte polític jacobí, ruïnós i faraònic, que nega la realitat i necessitats dels PPCC, i estableix Madrid com a km0.
Quatre anys més tard patim les decisions preses pels governs espanyols que van ser incapaços de preveure la crisi, van d’inflar-se el pit defensant el sistema bancari espanyol com el més solvent del món, i van menystenir els riscos bancaris associats a la bombolla immobiliària. L’Estat ha perdut 4 anys i ha vist créixer el problema fins a la dimensió dels 1,3 bilions d’euros, que suma el deute públic, el deute dels bancs i el de les grans empreses.
Una vegada constatat que l’economia espanyola ja no dóna més de sí, bo i liderant l’índex europeu de la misèria com a suma d’atur i dèficit públic, l’ajuda europea en forma de rescat vol posar ordre a les finances públiques espanyoles i als balanços dels bancs i caixes que impedeixen que el crèdit flueixi a l’economia productiva. Fins ara, cap dels 320.000 M que el BCE ha injectat als bancs espanyols ha anat les pimes o a les famílies.
En aquest sentit cal lamentar que cap de les mesures aprovades actua en la direcció de solucionar els problemes reals de l’economia, que necessita guanyar competitivitat vers l’exterior, l’únic camí que els experts assenyalen com a ineludible. Cal potenciar el capital humà, l’educació, la formació professional, la innovació, l’R+D, la internacionalització o el suport als sectors exportadors que aguanten el tipus en una economia deprimida.
Des de Catalunya veiem com l’estat no s’aprima, continuen els projectes ruïnosos d’AVE, continuen funcionant els ministeris sense competències, es mantenen els pressupostos de defensa i de la casa real, de forma que el pes de l’ajust es carrega sobre els ciutadans, i especialment als catalans. La sortida de Rajoy és la injustícia social en forma de retallada de drets, menors prestacions i menys cobertures socials. La retallada a les competències municipals i al nombre de regidors és un gest de cara a la galeria si atenem al fet que els municipis tan sols són responsables del 4% del global de dèficit públic del 2011, mentre l’Estat és qui en genera gairebé el 70%.
Una República catalana sense espoli fiscal no hauria de patir aquests episodis d’espoli social sistemàtic, donat que seríem una economia amb superàvit públic, compliríem el dèficit zero i podríem articular polítiques de suport als sectors productius i als pilars de l’estat del benestar com l’educació, la salut, els serveis socials o la formació, dels quals en depèn el benestar, la igualtat d’oportunitats i la competitivitat futura.
