23.04
2025
2025
La urgència de l'hora violeta
Article de la Júlia Ribes, militant del Jovent Republicà Lleida, en motiu de la Diada de Sant Jordi 2025
Hi ha un moment del dia en què el cel es tenyeix d’un color incert, entre la llum i la foscor. Un instant fràgil i intens, que Montserrat Roig va batejar com l’hora violeta. No era només un títol, sinó una imatge poderosa del despertar d’una consciència, d’un temps en què la mirada femenina comença a ocupar espais que li havien estat negats. En la literatura catalana, aquest moment també ha existit. I encara dura.
La veu de les dones, durant dècades silenciada o relegada a papers secundaris, ha anat conquerint llocs al centre del relat. Però aquest procés no ha estat lineal ni exempt de resistències. Les escriptores catalanes han hagut de construir un llenguatge propi, sovint enfrontant-se a estructures literàries, socials i editorials profundament masculinitzades.
L’empremta de Roig és fonamental en aquesta genealogia. Amb una obra que combina el compromís polític i la profunditat emocional, va obrir finestres per on altres veus han entrat amb força: Maria-Mercè Marçal, amb la seva poètica radicalment feminista; Carme Riera, que explora la identitat femenina amb una subtilesa afilada; o més recentment Bel Olid i Tina Vallès, que recullen el testimoni amb naturalitat i mirada contemporània.
La literatura feminista no és només la que parla de dones, sinó la que qüestiona el poder, el llenguatge, els rols. És aquella que no té por de parlar del desig, del cos, de la maternitat —escollida o negada—, del dolor íntim i de la ràbia col·lectiva. És una literatura que incomoda perquè no demana permís. Que no s’adapta, sinó que transforma.
Els llibres escrits per dones en català són, avui, un dels espais més lúcids de reflexió sobre la societat que vivim. Des del relat curt fins a la novel·la negra, des de la memòria personal fins a l’experimentació formal, hi ha una diversitat i una llibertat que revelen una vitalitat inqüestionable. Però també una urgència: la d’escriure contra l’oblit, contra la invisibilització, contra les veus uniformes.
Potser, com deia Roig, l’hora violeta és aquell moment en què tot pot canviar si sabem mirar. La literatura catalana escrita des del feminisme ens ensenya a mirar des d’un altre lloc. A obrir els ulls, encara que faci mal. I potser, precisament per això, és avui més necessària que mai.
La veu de les dones, durant dècades silenciada o relegada a papers secundaris, ha anat conquerint llocs al centre del relat. Però aquest procés no ha estat lineal ni exempt de resistències. Les escriptores catalanes han hagut de construir un llenguatge propi, sovint enfrontant-se a estructures literàries, socials i editorials profundament masculinitzades.
L’empremta de Roig és fonamental en aquesta genealogia. Amb una obra que combina el compromís polític i la profunditat emocional, va obrir finestres per on altres veus han entrat amb força: Maria-Mercè Marçal, amb la seva poètica radicalment feminista; Carme Riera, que explora la identitat femenina amb una subtilesa afilada; o més recentment Bel Olid i Tina Vallès, que recullen el testimoni amb naturalitat i mirada contemporània.
La literatura feminista no és només la que parla de dones, sinó la que qüestiona el poder, el llenguatge, els rols. És aquella que no té por de parlar del desig, del cos, de la maternitat —escollida o negada—, del dolor íntim i de la ràbia col·lectiva. És una literatura que incomoda perquè no demana permís. Que no s’adapta, sinó que transforma.
Els llibres escrits per dones en català són, avui, un dels espais més lúcids de reflexió sobre la societat que vivim. Des del relat curt fins a la novel·la negra, des de la memòria personal fins a l’experimentació formal, hi ha una diversitat i una llibertat que revelen una vitalitat inqüestionable. Però també una urgència: la d’escriure contra l’oblit, contra la invisibilització, contra les veus uniformes.
Potser, com deia Roig, l’hora violeta és aquell moment en què tot pot canviar si sabem mirar. La literatura catalana escrita des del feminisme ens ensenya a mirar des d’un altre lloc. A obrir els ulls, encara que faci mal. I potser, precisament per això, és avui més necessària que mai.
- Júlia Ribes i Bru
- Militant del Jovent Republicà Lleida
- 29/10/2003 Lleida
- t: @juliaribes__
- b: