Les dades son alarmants. Entre l’any 2010 i l’any 2018 es van cometre 109 feminicidis a la ciutat de Barcelona. Aquest últim any, son 15 dones les que han estat assassinades pel sol fet de ser dones a Catalunya. El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) de Barcelona ha atès un 29% més (1.226) de dones víctimes de violència masclista que l’any 2019 (980). En els casos d’adolescents l’augment és del 200%.
L’augment del conjunt de les agressions és multicausal. L’educació sexista que reben els joves i la cultura de la violació promoguda per la indústria pornogràfica que fa que els homes ens considerin persones de segona i se sentin legitimats per exercir violència contra nosaltres pot ser un dels motius. Però el fet que hi hagi més consciència feminista pot haver comportat que les denúncies hagin incrementat.
En el marc de la campanya d’habitatge que estem realitzant des de Jovent Republicà de Barcelona, hem trobat necessari ressaltar les violències que patim dins d’aquest àmbit. Arran d’aquests últims dos anys de pandèmia, les dones s’han vist sotmeses a més violència masclista que s’ha amagat darrera les portes, alhora amb més precarietat laboral i habitacional, el que comporta que les dones tendeixin a perdre o no tenir accés a l’habitatge.
El dret a l’habitatge és un dels drets humans més bàsics per garantir la dignitat humana. L’accés a aquest dret és una condició prèvia per l’exercici de molts altres drets fonamentals, com serien el dret a la intimitat, a la pròpia imatge, la seguretat personal, la propietat o l’accés a l’energia. Tot i així, aquest dret no està cobert per tota la població. La violència masclista, els rols de gènere i altres desigualtats socials són factors que incideixen en les decisions vitals i les vulnerabilitats, i, per tant, poden arribar a ser el desencadenant per arribar a la situació de sensellarisme.
La feminització de la pobresa és una realitat. Som nosaltres les que ens ocupem majoritàriament de les tasques de cures, feines infravalorades i, per tant, amb contractes precaris, si és que n’hi ha, i poc estables. Per altra banda, ens trobem que les tasques de cures dins del propi àmbit familiar no estan remunerades i, perquè puguin ser realitzades, les dones hem de sacrificar la nostra vida professional optant per contractes parcials, cosa que ens deixa a la deriva de la independència econòmica. Si la manca d’independència econòmica coincideix amb violència masclista, les xarxes de relació social es trenquen i es pot donar al cas que s’arribi a la situació crítica on es tingui voluntat de fugir del maltractador i en conseqüència trobar-se en risc d’exclusió residencial extrema.
Un cop es troben en situació de sense llar, la por i la consciència de les dures condicions de dormir al carrer, com serien els riscos a patir violacions, l’abús de drogues o alcohol, o la major incomoditat per cobrir les seves necessitats bàsiques relatives a la higiene, sobretot en la menstruació, entre d’altres, fa que majoritàriament busquin acollida en els recursos assistencials a la seva situació personal.
Segons dades del mes passat, les alternatives habitacionals per a víctimes estan saturades. Tant el CMAU (Centre Municipal d’Acollida i Urgències) com els recursos de llarga estada (116 places) i autonomia (87) dels que disposen en cases i pisos d’acollida tenen totes les habitacions ocupades. L’accés als serveis d’urgències com el CMAU, és immediat, en canvi per poder accedir a un allotjament estable la mitjana d’espera és de dos mesos.
Només durant el mes d’octubre, es van acollir un total de 70 persones en pensions o hostals, comptant les dones i en alguns casos els seus fills.
Cal invertir més en aquests recursos, augmentar les places dels recursos residencials i contractar més personal per tal de donar resposta ràpida a les necessitats de les dones ja que l’atenció inicial és crucial per la seva supervivència.
És per tot això, que avui dia seguim lluitant i reivindicant els nostres drets i llibertats per tal de poder tenir una vida digna sense violències.
25N No siguis còmplice, digues prou!