2008
Article d'Arnau Sabaté Gil, secretari de comunicació i imatge de les JERC de Vandellòs; sobre les centrals nuclears al sud del Principat. Sant tornem-hi… Altre camí – i no en van pocs- la cafetera nuclear ha fet figa. Ahir fou una canonada corroïda, avui un foc al sistema elèctric, demà, qui sap. Dir que les centrals del Principat- Vandellòs II i Ascó- estan en els seus pitjors moments, no és aportar res de nou; lamentar-se tothora i no analitzar d’on ens ve el mal, a més de cansat, és estèril del tot. Sabem que tenim el malalt en les seues hores més baixes, que quan no és un all és una ceba, que potser, arribats a aquests extrems, l’eutanàsia del complex nuclear seria la solució més encertada. D’acord, i què? Anem als inicis: a Ascó van excusar-se en una xocolatera per posar-los-hi la central, aquí, en canvi, ni això els va caldre. Cada poble té el que és mereix. L’afirmació és bèstia, però és. Mentre a Girona omplen els carrers per dir que no a una línia MAT – a Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant en tenim tres...- aquí se’ns pixen damunt i diem que plou. Portem vint-i-massa anys governats pels mateixos; alguna cara nova, la mateixa mala llet. Si hi són, però, per alguna cosa deu ser. Mentre ens debatem entre el progressisme llepafils del vot en blanc i l’eterna demagògia del miratge apolític, ells no perden el temps. És cert que no és fàcil tombar una gent que glopegen sang com qui fa gàrgares de timó amb mel. Nosaltres, sortosament, tenim escrúpols. Ara bé, tampoc cal oblidar que els interminables debats sobre el purisme ideològic, no fan més que aplanar-los-hi el camí. Fixem, doncs, passos concrets i avancem. L’assumpció de la cartera de Medi Ambient municipal, per part d’Esquerra, és un bon començament. Demanar més informació a les centrals nuclears, fer sentir -per primer cop des del Govern Municipal- la veu d’aquells que demanem el tancament d’aquestes, són els únics passos que ara per ara ens podem permetre. Són, que no és poca cosa. Tampoc cal oblidar, però, que amb un regidor entre vuit, tampoc es poden fer miracles. I aquí, clarament, és on el ciutadà pot fer que les seues propostes arribin a bon port. La trinxera de l’oposició eterna muda molt, però poca cosa més. Ara és el moment en el qual, cada individu, decideixi si vol ser o si, per contra, ja li va bé la comoditat del <<no-ser>>. Això és el que hi ha. No són temps per a la lírica, malauradament. No són bons temps, però són els nostres. Optimitzar el pessimisme és l’únic encaix factible per evitar l’arbre bord del fatalisme.
Pots llegir aquest article i molts altres des de l'apartat d'opinió d'aquest web.
