2007
Ho deia l’Ovidi Montlllor, fa dotze anys, abans de fer les maletes i que els nostres Països, i el món on girem, es posés una mica més lleig. Va com va, i pels dissidents, ara i sempre, garrotades. Canvien les disfresses i els maquillatges, però rere els corders encara ressona l’udol del llop, un llop afamat que deixa en angelets els què un dia van córrer per les nostres muntanyes. Aquestes muntanyes que ara tornaran a vendre i comprar-les, ciment i grues, edifici monstruós a Masdemboquera i projectes a la Terrassa, la Porrassa, els Corralets, l’era de ca la Parra... sang fresca pels llops. Amb el vist-i-plau dels kapos municipals el territori es ven i l’urbanisme sempre ballant al so dels interessos d’uns pocs; jo urbanitzo aquí perquè hi ets tu, tu diràs que encantat, pel poble el què convingui. Així, qui dia passa any empeny, i les mateixes cares anar rient, la panxa plena i la jubilació pagada. Començaren amb les nuclears, a Flix xocolateres, a Vandellòs l’oro i el moro. Anar engreixant un sistema econòmic que ens ha dut- municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant- al mateix lloc on molts d’altres pobles, de característiques similars, han arribat sense haver de pagar les hipoteques del negoci de l’urani. Després del greu accident de la Vandellòs I, a seguir mantenint- patint- la cafetera que és la Vandellòs II, i la tèrmica de gas natural i els dos gasoductes i 3 MAT i el TGV i l’autopista i calla si no vols rebre. La cirereta, després de la depressió postITER, un cementeri nuclear amb què ja ens volien deixar enterrats. La vergonya devia ser tan forta que, arran d’una moció presentada pel grup municipal d’ERC, s’hi oposaven- algú molt a contracor, tot un president d’entitat de renom nuclear- els mateixos que durant dos dècades han repartit el pastís. Amb les accions contra el cementeri iniciades per les JERC i ERC, sumant-hi la posterior creació de la CANC, la lluita va pel bon camí. Cal, tot i així, ser prudents: els llops hi són, tenen molta gana.
Actualment, amb el bagatge de dos dècades de poder continuat, les conveniències són costum i els plats de gentilles que es cobren a terminis encara fumegen. Ho tenen ben muntat, cal assumir-ho. Reconèixer-ho per poder-hi fer front des del dia a dia, sense accions extraordinàries, només cal cadascú al seu lloc i fer de la resistència individual, traslladada al col·lectiu, el pas previ a la consecució dels nostres objectius. Perquè ens poden retirar totes les cartelleres públiques del poble, poden tenir les teles i ràdios, i també canviar el tracte institucional segons el carnet que portis a la boca, però el temps passa- per sort!- i avui, certs personatges sortits del nostre passat més fosc, no es poden permetre el luxe de desfer aquesta democràcia que tants beneficis els ha reportat. No cal assustar-se pels udols quan pugin de to: la bèstia ferida dura poc. Recordem doncs- trist que encara calgui fer-ho- que el vot és secret. Recordem que volem futur perquè aquesta gent ja ens en ha venut massa. Recordem que des del grup municipal d’ERC, les JERC i tots aquells que des de la cultura i l’associacionisme popular construïm el demà, podem –hem de- canviar tot això. Al maig, per les municipals, com volem!
