2017
Avui el País Valencià ha despertat amb una violeta menys en aquest camp lila que s’ha tenyit de roig. No només ens maten a nosaltres, també ens maten a les filles. Un home de 28 anys capaç de degollar la seva filla de dos anys (i no ho direm de manera més planera perquè la realitat és dura com la paraula “degollar” mateixa), no és home. Aquest acte de violència extrema, demostra que els feminicidis són una de les facetes més mortíferes del patriarcat. Demostra que no entén d’orígens ètnics, que no fa distincions socials, que no entén d’edats i ni tan sols de vincles familiars.
Els feminicidis són un fenomen quotidià. Ens maten les parelles, les ex-parelles, homes amb els que existeix una relació sexoafectiva, però també existeixen feminicidis familiars, infantils i transfòbics. A més de l’opressió diària, també intenten silenciar-nos després d’assassinades. A ulls legals, no totes les dones assassinades a mans d’un home es poden dir víctimes del patriarcat.
Valen menys, les seues vides? Elda (País Valencià) s’alçava ja trista el 8 de Novembre, quan l’ex parella de Jessy, incomplia l’ordre d’allunyament i la matava disparant-li cinc trets davant l’escola del seu fill de quatre anys. Feminicidi. Tanmateix no oficial als ulls de la llei.
La llei pot arribar a ser injusta, que es diu sovint als estudiants de dret. I encara pot resultar el doble d’injusta en la vida d’una dona. Ens maten, ens assassinen. No ens morim.
No som propietat de ningú, i per tant, ningú pot decidir quan morim, quan ens mata. Com hem dit tantes altres vegades, ens volem vives, i amb vides dignes. I les vides dignes també involucren una mort digna, no a mans del sistema patriarcal que segueix creient que no som persones, sinó simples pertinences amb la única funció en la vida de fer digna la vida d’altres homes. Una vida digna inclou que la violència que ens mata, sigui degudament investigada. La Justícia, també té nom de dona, però la bena patriarcal que li cega la vista li impedeix veure’ns i reconeixe’ns com hauria de fer-ho.
I en una de les seves balances, els feminicidis pesen com una llosa i ens ofeguen la dignitat i el coratge, però en l’altra balança, també prenen pes els camps de violetes. Camps de violetes florits que desborden vida com mai i ho tenyeixen tot de color lila. Malgrat les taques roges de sang que es produeixen quan unes mans masculines ens arrenquen de la nostra terra i ens tallen les arrels. Tenim la força i el valor de seguir cuidant les violetes que encara resten fermes i valentes tenyint de lila aquesta societat tan grisa i buida.
Valentia també és nom de dona. Seguim creixent, seguim regant, seguim plantant violetes!
Ni una més!
Ni una més!