2007
Maria-Mercè Marçal
Neix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona encara que ella sempre es considerà d’Ivars d’Urgell (El Pla d’Urgell).
Estudia el batxillerat i de ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l'època.
Durant la dècada dels setanta participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia, a banda de promoure la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta.
El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida.
Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i es comença a fer popular no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol.
Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes.
Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. En aquest periòde publica Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
També és important citar el seu vessant com a traductora, La narració "Viratges, reminiscències", suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien. Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).
No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d'aquest moviment femení internacional el 1992.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998.
