2018
Tornem a ser a 14 de febrer, Sant Valentí, tradició consumista dels Estats Units, enfocada principalment a les relacions de parella monògames i heterosexuals. Tot i que aquesta tradició no forma part de la cultura popular dels Països Catalans, però, en canvi, sí que en formen part Sant Jordi o Sant Dionís, el dia dels “enamorats” impregna l’inici del mes de febrer amb anuncis de tota mena que només promouen una percepció romàntica de l’amor, que fomenta relacions basades en l’opressió. Any rere any, Cupido desenfunda les seves fletxes a l’arc i surt de cacera.
Entre els bombons i els ossos de peluix especials d’aquest dia, s’hi amaga camuflat el mite de l’amor romàntic. Un amor normalitzat en una societat que no oposa resistència i abraça cegament una tradició que, mirada a contrallum, porta el símbol del masclisme gravat en les transparències. Se’ns mostra una visió de l’amor única en què la dona ha d’idealitzar l’home creant-se així el mite del “príncep blau”, que porta la dependència interpersonal com a emblema. No pots viure sense l’altra persona. Aquest és el pilar fonamental en el qual s’hi troben altres aspectes essencials que cal ressaltar i que ajuden a fomentar aquest mite, com per exemple: la gelosia i el fals mite que és una mostra d’amor, el mite que si la teva parella et controla és perquè es preocupa, etc. Aquest arrelament romàntic és un factor de risc, ja que pot conduir a una idealització de l’amor i la parella mentre augmenten les situacions de violència masclista. Per altra banda, durant Sant Valentí, l’heteropatriarcat continua estereotipant i binaritzant els gèneres. Als anuncis surt la imatge d’una dona cisgènere amb unes determinades faccions i de manera subliminal ens arriba el missatge que aquell tipus de dona és la perfecció a la qual totes hauríem d’aspirar. També se’ns mostra una dona submisa que ha d’esperar que la seva parella, home, li faci un regal i la tracti com si fos única al món.
No esperem res de bo d’una figura masculina armada amb arc i fletxes punxegudes que va travessant cors a tort i a dret fent-nos creure que aquest desenvolupament emocional està fora de nosaltres. No és amor, és masclisme. I com tantes vegades s’ha dit, “l’amor ni fereix ni mata”. Valent no és aquell que va cap a casa amb una caixa de bombons sota el braç i un ram de flors sotmetent una noia. Valentes som nosaltres. Valentes som les que sabem que cap altra persona ens completarà perquè ja estem senceres, que la gelosia no té lloc en una relació afectuosa i que l’amor no és oblidar-nos de nosaltres mateixes, sinó tot el contrari.
És per tot això que des de les Joventuts d’Esquerra Republicana lluitem per trencar amb la dinàmica de l’amor romàntic i els seus mites, però també lluitem per construir una societat que es fonamenti en l’amor lliure, plural i igualitari en què no s’entengui l’amor només com una relació de parella monògama sinó que també hi tinguin cabuda les relacions no monògames i les d’amistat. Un amor que ni ens cosifiqui ni ens sotmeti.
Lliures d'esteorotips, desmuntem el mite de l'amor romàntic!