2013
Fa 23 anys, en el marc de l’Assemblea del Moviment Feminista Llatinoamericà celebrada a l’Argentina, es va instaurar el 28 de setembre com el Dia Internacional per a la Despenalització de l’Avortament per tal de lluitar contra el fet que els avortaments clandestins fossin la primera causa de mortalitat a molts països d’aquest territori. 23 anys després, les restriccions a la interrupció voluntària de l’embaràs continuen esdevenint un obstacle a la lliure decisió de les dones sobre el propi cos i, per tant, a la seva plena autonomia.
La reforma que vol dur a terme el govern espanyol de la Llei de Salut Sexual i Reproductiva i d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs, aprovada el 2010, suposa un enorme pas enrere atès que, si bé l’actual llei és molt millorable, ha deixat enrere la Llei de 1985 de “despenalització” de l’avortament en determinats supòsits, que suposava un divorci total entre la norma i la realitat. Igualment, tot i no ser una autèntica llei de drets sexuals i reproductius centrada en els drets de les dones a decidir sobre la seva maternitat, ha estat un pas endavant perquè ha suposat una millora en el reconeixement de drets, en matèria de prevenció i d’educació sexual i reproductiva i ha garantit la interrupció voluntària de l’embaràs dins el sistema sanitari públic.
No podem deixar, doncs, que des de posicions moralistes i punitives es jugui amb el dret de les dones a disposar lliurement del seu propi cos i la seva reproducció, un dret reconegut a la Carta dels Drets Sexuals i Reproductius de la International Planned Parenthood Federation (IPPF), basada en les conclusions de diferents conferències de les Nacions Unides i que l'Estat espanyol va subscriure i ratificar. Com bé diu l'Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears, "la hipòtesi del valor inviolable del fetus des de la concepció no té justificació científica i du a contradiccions que fan impossible qualsevol regulació de la interrupció voluntària de l'embaràs".
Prohibir la interrupció voluntària de l'embaràs fins al punt de no poder avortar ni quan existeixi risc per a la salut física o psíquica de la dona o malformacions fetals greus que sempre impliquen situacions de patiment per a les persones que ho viuen és totalment inhumà.
El que ha d'entendre el ministre Gallardón és que les úniques iniciatives que han demostrat ser vàlides per a la consecució d'una maternitat lliure, desitjada, digna, responsable i enriquidora són l'educació sexual, reproductiva i també afectiva, així com el fàcil accés als mètodes anticonceptius. Si no és així, l'únic que tindrem seran viatges clandestins a Londres (i això només les poques dones que s'ho puguin pagar).
És el nostre cos, nosaltres decidim!
